Amb la fe que i l'ardor, que caracteritzava els guerrer mediava-les en els instants anteriors a l'inici de la batalla, el Levante es va batre en el feu de Los Cármenes per a recuperar un encontre que pareixia anar-se després del controvertit penal materialitzat per tan sols en la part central del primer acte de la confrontació. El Levante va tornar a evidenciar una capacitat de supervivència tan superlativa com a extrema per a sobreviure en un enfrontament que va arribar en un moment complex després de consumar l'eliminació de la Lliga Europea davant del Rubin Kazan, sense a penes temps material per a tornar des de Moscou i ficar-se en un altre avió que el va traslladar a la ciutat nassarita i amb un comunicat de guerra, després de l'esforç a què es va sotmetre en l'Estadi Luzhniki, que allunyava de la cita a jugadors capitals de la talla i del calat de Juanfran, Barkero o Diop. En eixes circumstàncies, va emergir Acquafresca, des de les tenebres de la banqueta, per a situar-se al capdavant de la rebel·lió. L'atacant italià va liderar una remuntada de coratge i de raça davant d'un Granada que va estrényer en ferm en els minuts finals; un aspecte que va determinar l'aparició estel·lar i determinant de Munúa per a mantindre inalterable l'estatus quo creat després de la diana del davanter transalpí.
Juan Ignacio va decidir mudar la composició de l'equip en el xoc davant de la societat granadina. El preparador a penes si va tindre espai per a la preparació sobre el verd de l'encontre davant del grup que conduïx Lucas Alcaraz. En eixe sentit, el duel davant de Rubin i les distàncies entre Rússia i Espanya van condicionar el final de la setmana. En alguns casos, les permutes eren obligades. En tot cas, el preparador blaugrana va decidir democratitzar els esforços i variar la faç del bloc que es va aposentar en l'Estadi de Los Cármenes. Potser la principal novetat afectava la medul·lar llastada amb l'absència de Diop per una gastroenteritis. Vyntra va donar diversos passos al front per a alinear-se a la destra d'Iborra. El central va assumir un rol desconegut i ho va fer amb la fiabilitat i consistència que mostra des de la seua conversió en futbolista blaugrana. El Levante va tornar a evidenciar la solidaritat i la fraternitat que el caracteritza com a grup tractant d'impermeabilitzar-se arrere per a projectar-se amb velocitat cap als dominis de Toño.
En un d'eixos casos Valdo es va trobar amb un baló caigut del cel en l'àrea nassarita en pugna amb Mainz. En el seu intent per domesticar-lo l'esfèric va xocar amb la mà del central encara que el col·legiat no va interpretar voluntarietat o simplement no va veure l'impacte del cuiro amb les mans del defensor. Minuts després una lluita entre Pedro López i Nolito va acabar amb el jove àrbitre assenyalant el punt fatídic i inequívoc dels onze metres. En el vol que va realitzar el baló, i en la lluita entre Nolito i Pedro López, Gil Manzano va interpretar que el baló va pegar en les mans del lateral dret. Siqueira no va errar davant de Munúa. Amb suavitat va creuar l'esfèric a l'extrem oposat al punt que va tractar de cobrir el cos de l'arquer uruguaià. La mobilitat dels atacants locals generava problemes a la rereguarda granota encara que les accions no acabaven es concretar-se. Nolito i Buonanotte són dos jugadors desequilibrants encara que, de vegades, pareixen excessivament barrocs amb el baló pegat als seus peus. El Granada aconseguia amb relativa facilitat l'àrea blaugrana si bé les seues escomeses no es transformaven de vegades clares.
El Levante resistia arrere, però va ser perdent protagonisme en la contornada de la porteria del conjunt de l'Alhambra. Juan Ignacio va apostar per Acquafresca en el descans. L'italià va mostrar els seus dots com a anotador quan a penes si havia entrat en acció. El gol va vindre procedit d'una aparició d'Iborra per l'interior de l'àrea. La jugada es convertix en un indicatiu de la situació per la qual travessa el centrecampiste. Iborra està activat i se sent amb forces per a deixar imprés el seu segell i endinsara per camins inescrutables. Ho va intentar en el primer acte amb un potent tir que va passar xiulant la meta de Toño i va arrancar cap als dominis del meta amb determinació. La seua incursió no va arribar a bon terme, però Iborra no es va acovardir i es va llançar al sòl per a evitar que l'eixida de l'esfèric fora diàfana. El rebot va arribar a les bótes esmolades d'Acquafresca. El seu exquisit va colpejar va acabar en les malles de Toño. No era un acabament fàcil quant a la seua execució.
L'atacant estava molt escorat, però el baló va prendre la direcció triada. El gol és un paradigma de les condicions d'Acquafresca; un excel·lent rematador. Potser la diferència entre els golejadors radica precisament en la claredat per a efectuar l'acabament. El pensament de l'italià va antecedir a la narració del gol que va protagonitzar. La seua ment va ser a la velocitat del so. La seua principal virtut va ser materialitzar el que havia dissenyat en el seu cap. La pluja no cessava mentres Acquafresca celebrava el gol rodejat pels seus companys. És una obvietat el significat i la transcendència de la diana sobre la consciència del futbolista. El gol va dinamitzar al col·lectiu granota encara que el Levante va patir l'espenta del Granada en els minuts finals de la confrontació. Va ser el moment de Munúa. El porter, excel·lent en totes les seues intervencions, va tapiar la seua porteria permetent que l'esquadra granota sumara un nou punt molt celebrat en les circumstàncies en què va arribar el duel en la capital de l'Alhambra.