Pareixia que la nit es tancava sobre el feu del Reyno de Navarro. I no precisament perquè la vesprada amenaçava de tirar-se damunt preludiant la foscor. El gol de Pandiani era potser l'amenaça més real que se cerndia sobre les hosts blaugranes, d'elegant blau turquesa sobre el coliseu navarrés, més que res per la situació que plantejava el partit. La muralla granota va botar en mil trossos quan l'enfrontament entrava ja en el seu ocàs. No pareixia gens senzill tornar a la confrontació, però el Levante ho va fer. Es presumia un final arestós, però en el futbol sempre hi ha un buit per a la revenja si s'analitzen els caràcters del gol obtingut per l'incombustible Pandiani.
I Sergio González, un vell rocker del futbol, va demostrar la seua condició i clarividència a l'ajustar un baló que va abaixar del cel Rafa Jordá i que va concloure acariciant amb suavitat les malles rogetes. Sergio, tot un clàssic en matèria anotadora enfront d´Osasuna, com realça el seu expedient, va redimir al Levante en un instant complicat de la cita. Per un d'eixos misteris va tornar a mullar davant d'un dels seus favorits de la Primera Divisió. És una de les notícies encoratjadores que subjau per darrere del duel. En el capítol de les virtuts que està exhibint l'esquadra blaugrana en el seu brillant retorn a l'univers Primera Divisió caldria incloure la superlativa capacitat de supervivència que està demostrant en un territori i en un cosmos en què preval l'hostilitat.
La diana de Pandiani no va engolir al Levante encara que la massa social local no preveia un desenllaç com el finalment establit. El somriure va transformar amb celeritat en una carassa de desil·lusió i en crits reprovant les decisions adoptades per Camacho. No era fàcil tornar, però el bloc ho va fer apel·lant a l'èpica i a la determinació per a rescatar un altre punt guanyador i amb un alt contingut anímic. Únicament els que no confien en les seues possibilitats s'afonen en el fang. El ADN del Levante no convergix amb este postulat. La versió blaugrana ha mudat respecte a la imatge dels primers duels. L'equip d'aire melancòlic i apocat ha donat pas a un grup d'orgullosos guerrers que confien en les seues prestacions. Eixe sentiment d'inferioritat latent ha desaparegut.
El col·lectiu va demostrar eixe perfil a Pamplona. En l'arrancada va xafar amb relativa facilitat les voltants de l'àrea defesa per Ricardo, si bé és possible que l'equip estiguera sense un esperit aventurer major per a consumar les accions gestades. L'equip va tindre personalitat en la medul·lar i intensitat col·lectiva en tasques defensives per a desbaratar les connexions locals. Osasuna no enganya. No se sent còmode si ha de conduir el baló en excés i eixir en perspectiva des d'arrere. No està dissenyat per a tals menesters. Preferix un joc més directe i senzill. Es troba en la seua salsa si el partit és vertiginós. El plantejament era enllaçar amb Soriano, Pandiani o Arana en la zona de la mitjapunta per a entaular connexió amb el costat a partir de les aparicions de Camuñas i Juanfran.
Com a epíleg; baló al cor de l'àrea perquè Arana o Pandiani o Soriano volaran pels aires o traure profit del rebutge amb les incorporacions dels centrecampistes. Osasuna no aconseguia activar els seus mecanismes i el Levante capejava el temporal. Si no hi ha altre remei sorgia Reina. En el Reyno de Navarra apareixia Reina per a teixir una atapeïda tela d'aranya. L'acte inicial es va consumir sense a penes aparicions rogetes. El gol de Pandiani va paréixer canviar el curs dels esdeveniments. El gol és d'aquells que sodomitzen i exasperen els tècnics. Una clara eixida granota va concloure amb Pandiani alçant els braços en senyal de triomf. No obstant això, va sorgir la immensa figura de Rafa Jordá engrandida en esta etapa en Primera Divisió. El seu ascendent és total. L'atacant va domesticar un baló aeri de difícil resolució perquè Sergio l'atacara amb totes les seues forces sumant el quint punt del curs.