Caicedo observa atentament la fatxada del pròxim partit i els seus ulls centellegen. La perspectiva de lliga marca un enfrontament davant del Racing de Santander. No se sap molt bé el per què, però es tracta d'un rival que estimula la seua capacitat anotadora. La història ho determina encara que la seua presència en El Sardinero pareix una incògnita. Caicedo seguix immers en una titànica batalla contra el temps i, molt possiblement, contra les pròpies lleis de la naturalesa després d'agilitzar la recuperació de la lesió muscular que es va produir en els minuts finals del primer acte del duel que el Levante va disputar davant del Deportivo de La Corunya en Riazor. Va ser en els soterranis del feu gallec, minuts després de caure inert sobre la gespa, quan l'atacant equatorià va començar a fixar les bases d'este restabliment. Fora els seus companys s'amuntonaven al voltant de Rubén celebrant la consecució d'un triomf notable que es va fer de pregar i que va arribar en les raneres de la confrontació després d'un sabatada màgica del futbolista asturià.
El calendari concedia una xicoteta treva pels compromisos de la Selecció Espanyola que per al davanter sud-americà no va ser tal. No va haver-hi concessions en una agenda que es va comprimir en excés. Les primeres jornades van contemplar una seriosa de visites matinals a l'Hospital General de Castelló per a encapsular-se en la Cambra Hiperbàrica que es corresponien, en sessió vespertina, amb un treball específic de base fisioteràpica. Felipao no va arribar a la cita davant del Màlaga de diumenge passat en el feu del Ciutat de València, un adversari amb unes connotacions específiques perquè entronquen amb el seu passat més immediat com a jugador. I labora amb fruïció per a acudir a la confrontació en El Sardinero encara que la seua aparició continua estant fitada entre signes d'interrogació. Caicedo fustiga al Racing de Santander.
I de vegades el fustiga sense cap tipus de remissió. Ni de mirament. I el derroca amb mossos de fúria. Va succeir en el coliseu del barri d'Orriols en el combat pertanyent a la primera volta de la competición. Felipao va encarnar a les forces del mal, o potser del bé, segons la perspectiva que centre l'anàlisi, en dos minuts de deslligada passió. La sacsada del seu colera va tindre com a epicentre la meta de Toño. Orriols va contindre la respiració mentres que Caicedo serpentejava amb el baló ajustat al seu peu buscant l'eixida més diàfana cap a l'esquerra i, amb posterioritat, atrapant el costat dret per a aconseguir superar l'eixida de l'arquer. Els gols van ser mimètics, principalment per la resposta esgrimida per l'equatorià. Caicedo va combinar fortalesa en el desenrotllament previ de l'acció i talent en l'execució.
No era la primera celebració. Ni la primera mossa contra el Racing. Ja havia sigut el centre de les seues ires. Potser els colors de l'equip càntabre, en les seues múltiples versions, potencien clarament els seus sentits. La seua estrena com a golejador en la Lliga Espanyola va tindre al Racing de Santander com invitat estel·lar. Felipe Caicedo defenia l'elàstica del Màlaga. El seu compromís amb el club de la capital del Sol era molt recent en el temps. Aquella vesprada del catorze de febrer del 2010 l'esquadra malaguenya va passar com un huracà pel Sardinero. Caicedo va augmentar, en el minut trenta-quatre, l'avantatge inicial obtinguda per Welington. Expósito va fixar un marcador enorme. (0-3). No obstant això, tot va començar prou abans de la seua estada a Espanya. Va ser al desembre del 2008 quan el Manchester City i el Racing es van trobar en el feu càntabre en duel adscrit a l'Europa League. Jonathan, Serrano i Valera van ajusticiar a Schmeichel. Caicedo va aconseguir el gol honorífic de l'esquadra britànica.