El somni per la permanència en la màxima categoria del futbol pot produir monstres i figures sinuoses i deformes amb capacitat per a engolir-te, si es pren com a base el pensament de Francisco de Goya, però el somni per la permanència en l'elit també pot generar imatges antitètiques plenes de simbolisme i delicioses pel seu significat. Va succeir sobre el Coliseum Alfonso Pérez de Getafe quan els jugadors granotes es van acostar al fons ocupat pels seus fidels seguidors desplaçats des de València per a compartir i brindar-los un triomf que compta amb una magnitud devastadora. Havia plogut i la tensió era palès. Les emocions havien multiplicat el bategar dels seus respectius cors, però conformaven una unitat. La imatge en la seua màxima expressió, i l'entente desenrotllada, per harmoniosa i lleial, va ser tan commovedora com el desenrotllament del xoc, des de la seua totalitat, que va mesurar a les hosts blaugranes davant de l'entitat del Sud de Madrid. A falta d'estètica i de plasticitat en l'interior del verd va haver-hi intensitat i coratge; esforç i entrega per a conjugar amb el verb véncer. Agarrat a eixos arguments, i també a la clarividència anotadora de Casadesús, el Levante va pugnar per un triomf laboriós i replet d'angoixa que comptarà amb un reforç anímic i terapèutic sobre el col·lectiu a fi d'afrontar el desafiament final per perpetuar la seua estada entre els inquilins de la Lliga BBVA.

Mai, mai, mai et rendisques, advertia Winston Churchill. El Levante s'ha aferrat amb força i convicció a eixa màxima en un exercici de lliga turbulent i replet d'ombres. El club d'Orriols ha travessat per avencs profunds durant el curs. Ha sentit la dalla de la mort, però ha aconseguit escapolir-se i mantindre's a flotació. La seua capacitat de supervivència pareix extrema. Ho va demostrar la passada setmana en el Ciutat i va firmar una nova aliança amb eixa percepció en l'estadi del Getafe. I Casadesús va exercir de Cicerone. Davant de l'Espanyol va enganxar una volea letal quan ningú pareixia apostar pel Levante i va volar amb llinatge sobre el cel madrileny per a caçar un centre de José Mari que va significar el gol del triomf. Va ser una d'eixes accions que identifiquen a l'atacant i que es repetixen en el seu currículum personal amb reiteració. Potser l'aspecte més determinant siga eixa capacitat que posseïx per a fer-se indetectable a les marques dels defensors just per a materialitzar-se en l'instant més determinant.

Potser serà un fenomen físic difícil d'explicar, però Casadesús passa de l'estat gasós al sòlid en un santiamén. De l'incorpori al visible. És com una nebulosa que pren forma per a entrar en contacte amb el cuiro i ajusticiar al seu adversari. El que és innegable és que hi ha intuïció en els seus moviments personals i col·lectius. És un altre dels fets que el caracteritzen. Casadesús es va proveir en l'interior de l'àrea del Getafe, com acostuma a fer, es va confondre entre la immensitat dels defensors i atacants i va aparéixer des del no-res per a cabotejar a les malles locals. En eixe punt del relat ningú va ser capaç de desactivar al futbolista mallorquí. No era fàcil l'execució final. El cuiro va dibuixar una paràbola impossible a la reacció de Guaita. Casadesús va firmar el seu octau gol de l'exercici de lliga. I torna a significar or en l'expedient de l'equip d'Orriols. És inqüestionable que el gol no va ser secundari. El Levante sentia en el fons de la seua ànima les punxades del Getafe, principalment des de les bótes més esmolades de Sarabia. El més distingit del futbol ofensiu del bloc va emblavir va passar per la ment del mitjapunta del Getafe.

En eixe punt del partit, Mariño havia emergit per a contrarestar a Castro. Sarabia va trobar una fissura en l'atapeïda defensa forana per a provocar un cataclisme que l'arquer va resoldre. No obstant això, el partit va amaneixer amb Barral capitalitzant l'atenció en l'extrem contrari del camp. A l'atacant li va faltar tremp per a resoldre amb èxit un flagrant error dels saguers locals. Amb anterioritat, va reclamar una pena màxima quan es disposava a colpejar el baló i va coquetejar amb el gol amb un cabotada que va atallar Guaita. El Levante va refrescar la seua memòria particular per a tornar-se hermètic i enigmàtic per al seu oponent. Va ser una de les novetats de la cita. I un dels fets a accentuar. Lucas Alcaraz va partir amb una defensa abrigada amb el concurs conjunt de Vyntra, Juanfran i Ramis, amb Toño i Iván com carrilers. Hi ha una vella consigna en la disciplina del futbol que realça les possibilitats de véncer si adquirixes seguretat i contundència en la rereguarda. El Levante coneix esta fórmula perquè la va aplicar des del seu retorn al Primera Divisió en 2010. Era un dels reptes marcats en un partit que no és definitiu, però acosta al grup i a l'entitat a l'objectiu de la permanència.