Tot va començar un fred diumenge de gener del 2008 quan la megafonia de l'Estadi Ciutat de València va anunciar l'ingrés en el camp de Vicente Iborra. El futbolista adscrit a la pedrera i a l'entorn del filial va creuar la seua mirada amb els ulls de Pedro León. El missatge entre ambdós va ser breu. Davant estava el Real Madrid de Bernd Schuster. Iborra va recórrer el camp per a ubicar-se en la mitjapunta, prop del cor de la porteria defesa per Casillas, amb la missió d'abastir i assortir de balons a Riga. Aquell gener del 2008 va ser especialment revelador per al jugador de Moncada. A penes uns dies abans havia sentit el pressentiment inherent a les emocions que significa el debut amb l'elàstica de l'equip blaugrana en un partit vinculat al format de la Copa del Rei. L'epicentre de l'acció es va desenrotllar en el Coliseu Alfonso Pérez Muñoz en Getafe.
En ambdós casos, De Biassi va actuar des de la banqueta com a eix vertebrador dels somnis d'un jove futbolista, atrapat pel futbol, i aferrat a una idea amb convicció, que va anar superant escalons i donant passos ferms en les categories menors de la societat blaugrana. Vicente Iborra va disposar davant del Real Madrid de vint-i-dos minuts per a començar a desentranyar amb sigil els secrets de la màxima categoria. Han passat cinc llargs anys del desenrotllament d'aquells esdeveniments dirimits sobre el verd d'Orriols. Un quinquenni després pareix totalment assentat en este ecosistema en estreta consonància amb el destí del Levante. I no pareixia una missió senzilla de complimentar per a les dos variables al Gener del 2008. El Levante de l'exercici 2007-2008 caminava de forma tortuosa per eixe espai. La seua sort pareixia decidida. I la incertesa torbava el seu futur fins a enfosquir-lo. Paradoxalment en els temps de crisi va sorgir la llavor d'una esperança que va fructificar en el cas que exemplifica Iborra.
Els problemes i les dissensions van propiciar una evolució des del filial, que competia en Segona Divisió B, cap a l'univers de la Primera Divisió. Iborra va compartir experiència amb Saúl, Reina, Armando o Pepe Pla. El Levante es va reinventar com a inquilí de la categoria de Plata i Iborra va anar consolidant posicions com a integrant del primer equip. Ja no va haver-hi una mirada arrere. Ni un fluix constant entre els dos equips més representatius. Iborra va mudar en direcció cap al vestuari del Levante decidit a quedar-se. No obstant això, la consolidació va conviure amb un procés de reconversió que va acabar amb el seu aterratge en l'eix de la medul·lar. Des de la mitjapunta va fer un pas arrere per a convertir-se en el propulsor del joc blaugrana des de la sala de màquines. No va ser fàcil el camí i no va defallir. En el recorregut, va haver de persuadir a la grada del Ciutat. Al juny del 2010 va experimentar l'emoció de l'ascens a Primera Divisió. Després va sentir la frustració que acompanya al lesionat.
Fins a gener del 2011, encara amb Luis García en la banqueta, no va accedir als terrenys de jocs després de superar distintes lesions que van marcar un prolongat ostracisme. Des de llavors el seu creixement és imparable. Amb el comú denominador de la Primera Divisió, es va produir un canvi en la direcció de la banqueta i una variació dràstica del Levante en el seu esdevindre per la màxima categoria. Amb Juan Ignacio va mantindre el seu ascendent. I va deixar impresa la seua empremta en la consecució del lideratge i en l'ingrés definitiu en l'Europa League després d'un curs excels des d'un prisma col·lectiu i personal. Els números i l'estadística que maneja avalen este comportament. Present en dèsset dels dènou partits disputats en el present en Lliga, i amb el gol entre les seues principals armes, es marxa fins als huitanta enfrontaments en Primera Divisió.