Va ser una victòria èpica i repleta d'heroïcitat, des del fons i des de la forma, en un feu impenetrable que col·leccionava triomfs en la competició en el present exercici de Lliga. Del Madrigal únicament havia escapat un punt que curiosament va anar també cap a la capital del Túria, però, és evident, que no era la tònica que imperava des de l'enllumenament del campionat de la regularitat cap a finals del mes d'agost. Ningú havia profanat els murs del coliseu del Submarí Groc en l'exercici 2010-2011. El Levante va anar reforçat per la victòria, va ingressar tres nous punts en el seu expedient personalitzat, va ordenar la seua ment lluny de l'Estadi Ciutat de València i va festejar el triomf número cinquanta en el marc de la Primera Divisió.

En eixe sentit, si haguera que establir una seqüència amb un principi i el final parcial que proposa la victòria davant del Villarreal caldria remuntar el temps fins a l'exercici 1963-1964. El 6 d'octubre de 1963 el Levante inaugurava el seu palmarés de triomfs en l'elit després de licitar per l'èxit enfront del Pontevedra en la quarta jornada de la competició. Vall, Wanderley i Vidal van esbossar el primer somriure de l'estament blaugrana en aquella temporada històrica que va significar el debut entre la crema dels principals clubs nacionals.

Si l'esquadra que prepara Luis García estén el cicle victoriós que va nàixer amb motiu del compromís davant del Getafe de Michel, i va prorrogar dissabte passat a Villarreal, a la confrontació davant de l'escuderia que gestiona José Luis Oltra, enllaçaria tres setmanes correlatives conjugant amb el verb véncer; un fet que no compta amb precedents en la vida quotidiana del Levante com primerdivisionista.