És inqüestionable que preval una estampa en l'imaginari col·lectiu de l'estament llevantinista quan es tracta de contextualitzar els duels entre el Levante i el Xerez disputats en terres andaluses. La vesprada del dissabte cinc de juny del 2004 continua sent d'inesborrable record en la fèrtil memòria blaugrana. El Levante emergia des de les profunditats d'un oceà de lamentacions per a tornar a la vora de la Primera Divisió després de quaranta anys. L'itinerari va ser prolongat i no va estar exempta de serioses i greus contradiccions, però els gols de Reggi i Rivera van parir un camí que va pretendre tòrcer Canito darrere d'afusellar a Mora des dels onze metres. Aquell penal va transformar l'esperit d'un Levante turmentat fins a eixe instant de la confrontació. No és una paradoxa. L'ànima indòmita de l'esquadra que preparava Preciado es va materialitzar després de la diana local. Descarga va capitanejar la reacció amb una colada de raça davant de la meta d'Unanua. Va ser el preludi a una resolució de partit èpica que va coronar al grup en la cima de la categoria de Plata.
Javi Peña manté les esperances de permanència en el curs 2001-2002
La jornada trenta-set de la temporada 2001-2002 va reunir al Levante i al Xerez en l'Estadi de Chapín. Era un duel de caràcters totalment contraposats. La lluminositat i els reflexos daurats de la Primera Divisió contra les tenebres i la foscor de la Segona B. L'esquadra local que preparava Bernd Schuster i el grup que conduïa García Cantarero, des del punt oposat de les banquetes, representaven aquell cap de setmana esferes oposades en la classificació. Papers i guions antitètics. Enmig d'este context va sorgir la figura de Javi Peña. L'atacant, amb passat en la societat de Chapín, va aconseguir el gol que va abrillantar les esperances de permanència del Levante. El recorregut blaugrana en l'epíleg com forà va ser espectacular. El grup va sumar sis victòries consecutives lluny del Ciutat de València que no van conjugar amb els resultats materialitzats en el feu d'Orriols. Els triomfs celebrats en esta seqüència mai es van correspondre amb l'obtenció d'idèntic marcador com a local. A pesar dels díhuit punts aconseguits fora, el Levante va descendir després de sumar cinquanta punts en la classificació encara que va revertir la seua condició en el període estival després de la no conversió del Burgos en Societat Anònima.
Derrota blaugrana en l'últim precedent en Chapín
L'últim precedent entre el Xerez i el Levante en el feu de Chapín es va produir en la sexta jornada del curs 2008-2009. Va ser un partit veloçment canalitzat per l'entitat andalusa després del gol en pròpia porta materialitzat per Ballesteros en el minut nou. No obstant això, la resolució definitiva va tardar a fixar-se i va arribar quan el cronòmetre es posicionava sobre el minut huitanta-nou després de la diana aconseguida per Momo. És a dir; va ser un encontre amb alteracions en el principi i sobre el final. El Levante travessava per un període de reconstrucció després d'una convulsa estada de dos temporades en el marc de la Primera Divisió. Luis García dirigia un projecte renovat, i amb escassos llaços amb el passat més pròxim, que tractava d'aconseguir la normalitat darrere d'un estiu controvertit. En aquell equip que el tècnic va posar sobre la gespa de Chapín apareixien noms il·lustres amb llinatge en l'ascens conquistat l'any del centenari. Manolo Reina, Ballesteros, Cerra, Robusté, Iborra, Miguel Pérez o Samuel van participar en aquella confrontació.
FOTO CEDIDA PER SUPERDEPORTE