Dol per la defunció de Roberto Álvarez, entrenador del Levante en dues etapes diferents entre les dècades dels huitanta i noranta

​El Levante UD i la Fundació Cent Anys volen manifestar el seu més sentit condol per la defunció de Roberto Álvarez esdevingut en la jornada d'ahir. Roberto Álvarez va estar lligat al Levante UD en condició d'entrenador de la primera plantilla del Llevant. Va dirigir a l'equip del barri de *Orriols en dues etapes diferenciades en el temps. La seua estada en les files de l'entitat levantinista va germinar en l'estiu de 1988. El tècnic va realitzar la valisa per a traslladar-se a la capital del Túria després d'una notable temporada com a instructor del Terol. Álvarez havia adquirit prestigi en el cosmos de la categoria de Bronze des de l'arrancada de la dècada dels anys huitanta. Terrassa, Lleida, Poblense o Teruel van marcar la seua experiència en el tercer esglaó del futbol nacional. Aquell decenni va ser tortuós per a la societat granota. L'abisme de la Tercera Divisió es va materialitzar davant els ulls de l'entitat blaugrana en diverses ocasions.

El Levante es va retrobar amb la Segona Divisió en el curs 1987-1988. Aquella campanya el Teruel i el Levante​ van ser enemics en l'àmbit de la Segona Divisió B. Els dirigents llevantins van anotar en roig el nom del preparador lleonés i van propiciar el seu transvasament en direcció a València en el període estival de 1988. En aqueix viatge emprés des de la ciutat *turolense en direcció cap al *Ciutat de València Álvarez va aterrar en companyia del defensor Tomeu Ballester. La seua cabellera blanca, un senyal d'identitat personal i intransferible, brillaria en la banqueta granota. El Levante​ va confeccionar un bloc de garanties amb la finalitat d'assaltar la categoria de Plata. El rastre de la Segona Divisió A se havia difuminat des de l'exercici 1981-1982.

El Levante​ del curs 1988-1989 va competir en el Grup IV de la Segona Divisió B. No va tardar en excés a mostrar la seua solvència i clarividència sobre el terreny de joc. La temporada va determinar des de les albors de la competició una lluita titànica entre el Levante​ i el Ceuta. En l'imaginari del llevantinisme, emergeix el duel entre el Levante​ i el Ceuta en el feu de Orriols al febrer de 1989. El desenllaç no va ser definitiu en la trajectòria final de cadascuna de les esquadres, però aquella mítica victòria 5-4 va aclarir el panorama en l'àtic de la classificació, encara que potser el pas del temps haja dimensionat el valor d'aquell triomf, en termes numèrics atés que restaven infinitat de jornades abans de tirar el teló definitiu al curs. No obstant això, aquell enfrontament va estar replet de condicionants emocionals i també estadístics.

Nules va ser el particular Eldorado d'aquell Levante​ representat des del terreny de joc per Latorre (0-3). El triomf en la població castellonenca semblava tancar una ferida que supurava. El Levante​ va aconseguir el trànsit a la Segona Divisió en la jornada trenta-cinquena. En una Lliga que premiava la victòria amb dos punts va allunyar al segon classificat en onze punts. El fet ressalta la solvència del grup. Roberto Álvarez va seguir als comandaments del Levante​ com a inquilí de la categoria de Plata, si bé aqueixa relació va acabar de manera abrupta en la jornada vint-i-huitena. La derrota davant el Castella (3-1) en terres madrilenyes va marcar el seu ocàs en el fossat de la banqueta. No obstant això, Álvarez va tornar a Orriols en el convuls exercici 1997-1998 en Segona A. Va dirigir huit partits a cavall entre José Enrique Díaz i Aranguren. Va ser el tercer tècnic en un exercici caòtic resolt amb el descens a Segona B. Emilio Cruz va obrir l'exercici. José Enrique Díaz, Roberto Álvarez, Aranguren i Pepe Balaguer no van poder redreçar a un col·lectiu sumit en el caos. 

Roberto Álvarez va morir en la jornada d'ahir a Barcelona.