D'un somni que pareixia etern i seductor a un malson que va comptar amb una reedició de capítols en forma de gols únicament va haver-hi un espai molt curt que el Levante va travessar com un funambulista que no aconseguix mantindre l'equilibri en la corda fluixa. L'estructura granota es va desplomar amb virulència després del gol en pròpia porta de Juanfran. Va ser una diana circense en la seua execució final. El Levante es va fer l'harakiri de forma involuntària, però letal per al desenrotllament de la confrontació. La mirada perduda del lateral i de Vyntra denunciava la naturalesa d'una acció molt desafortunada que va torbar i va ennegrir el pensament dels jugadors blaugranes en un partit a què s'agafaven amb la força d'un nàufrag que tracta de sobreviure en un ambient hostil. Molt possiblement el Levante no va meréixer sucumbir de tal guisa. El tir de Tello va tindre la seua corresponent contestació per part de Javi Jiménez. El rebutge va acabar en les bótes de Vyntra i el seu rebuig va entropessar amb el cos de Juanfran. A partir d'eixe instant es va deslligar una tortuosa tempestat amb epicentre en les bótes de Messi. L'atacant argentí no va trobar el camí directe del gol, però va ser l'avançada perquè Tello resolguera la cita i pràcticament l'eliminatòria. Messi va ser un autèntic malson com a passador. La glòria del gol va ser per a Tello. Potser apareixerà una nova lectura darrere de l'ampli marcador. En eixe sentit, seria necessari mirar cap arrere per a accentuar la magnitud del partit que va abordar el Levante en competició de lliga amb l'adquisició d'una igualada que compta amb un valor incalculable.
El Levante va aconseguir fer del dos partit davant del Barcelona encadenats un acte de verdadera i extremada fe. Únicament a l'empara de la fe podia afrontar un cicle d'enfrontaments que pareixien devastadors per les seues conseqüències i seqüeles sobre la moral de la tropa que comanda Joaquín Caparrós. En certa manera l'esquadra d'Orriols pareixia projectar les constants emeses en el duel de Lliga a la Copa, a pesar de les substancials variacions. Excel·lentment proveït arrere i amb un innegable sentit de la solidaritat i de la col·lectivitat, el grup mantenia a ratlla al bloc del Tata Martino i en lloc segur la meta de Javi Jiménez a pesar de l'esglai inicial de Pedro. És més Barral i Xumetra van sembrar els dubtes en l'eix de la saga defensiva del Barça. Els dos jugadors van aconseguir liderar distintes ràtzies per les proximitats de l'arc de Pinto que van evidenciar els problemes del Barcelona des d'una perspectiva defensiva.
I el gol de Nabil El Zhar va nàixer des de l'estratègia com va succeir en la Lliga. L'acabament a boca de canó de l'atacant marroquí va paréixer ensopir al conjunt culé. El Barcelona dominava la possessió de l'esfèric, però era excessivament previsible en la seua materialització final. Al seu joc li va faltar velocitat i purna davant d'una nodrida i ordenada defensa. Per moments, el partit va prendre el format dels duels de handbol. El baló recorria tots els marges de la rereguarda granota, però amb un pronunciat sentit horitzontal. No hi havia verticalitat, ni espais pels quals endinsar-se, si bé el panorama va variar d'arrel en la represa després de la igualada obtinguda d'una manera cruel per al Levante. El Barcelona es va deslligar partint de les bótes lacerades de Messi. L'atacant argentí va donar dos passos arrere per a conduir el cuiro pegat als seus peus, zigzaguejar davant dels defensors rivals per a buscar, llegint entre línies, les aparicions des d'arrere de Tello. La societat va comptar amb distints capítols amb un mateix final; Tello alçant la mà al cel després de batre a Javi Jiménez.