Es van trobar el deu i l'onze sobre el verd d'Orriols; és a dir Messi i Neymar, en perfecta i letal associació, i l'enfrontament va començar a girar sobre si mateix per a convertir-se en un autèntic i cruel malson per al llevant. Pareixia com si les trompetes que van anunciar l'adveniment del Juí Final es manifestaren amb tota la seua força sobre l'Estadi Ciutat de València. I el paisatge encara es va aombrar molt més després del penal comés sobre Messi a l'uníson entre Loukas Vyntra i Toño. La puça va errar en el seu llançament. El seu tir ni tan sols va trobar la porteria resguardada per Jesús, però les seqüeles d'eixa acció van ser més evidents a llarg termini; en realitat les conseqüències van ser devastadores en l'evolució de la cita. El Levante va perdre al seu central i es va projectar durant tota la segona part per l'avern amb un jugador menys sobre el tapet. Tots els indicis aventuraven un desenllaç funest. Fins a la consumació de la diana de Neymar es va mantindre amb orgull i agalles agarrat al partit mostrant una versió summament gremialment i tremendament solidària.
Les cartes de l'enfrontament estaven alçades; el Levante s'arrecerava sobre el seu perímetre defensiu amb orde i fonament i tractava d'abalançar-se sobre la porteria de Claudio Bravo amb velocitat apel·lant al contracolp. Durant mitja hora va aconseguir neutralitzar el seu adversari i va alçar a la grada dels seus seients després d'una cavalcada de Morales i un centre de Toño que no va arribar a rematar en condicions Barral sobrevolant el punt de penal. Al contrari, el Barça monopolitza la tinença del baló fins a uns límits insospitats i rondava amb perill les proximitats de la meta defesa. El duel es convertia en un exercici de tenacitat i resistència per als jugadors locals. Sol ocórrer en estos casos entre rivals tan allunyats formalment i conceptualment.
Es tracta del típic encontre que cal saber afrontar des de la fortalesa mental perquè al repte esportiu cal sumar-li la capacitat per a sobreviure de manera molt continuada al tall de la dalla. El Barcelona et va tirant cap arrere de forma sistemàtica. Els seus missatges són constants i devastadors; molt directes sobre el cor dels seus oponents. Cal estar molt preparat i tindre la ment alliberada d'impureses per a no claudicar. El duel seguia les pautes previstes. El Levante buscava l'equilibri des de l'orde i el Barça disfrutava del cuiro i engrandia el camp amb l'arribada dels laterals. Tot va canviar en el moment en què Messi va fer la llum per a entaular una catastròfica aliança amb Neymar. Pareix evident que la Puça travessa per un procés de reconversió. S'està reinventat. I la seua imaginació és il·limitada des de la línia de mitjans.
Apareix per la sala de màquines per a entrar en contacte amb el cuiro i dimensiona el seu paper d'assistent. El Ciutat de València va descobrir una nova fisonomia del jugador argentí. El gol de Neymar va condensar eixa nova imatge de Messi. Per la seua banda, el brasiler va doblegar Pedro López, després de rebre el baló en el punt idoni, va encarar Jesús i se'n va anar cap a la grada ocupada pels seguidors culés per a celebrar el gol. És inqüestionable que el xoc va mutar. L'expulsió de Vyntra va mortificar al Levante que va sentir la virulència del colp de Rakitic després d'empalar el baló des de fora de l'àrea amb una fúria inusitada. Quedava la segona fase del duel, un espai en guaret per al Levante i una nova demostració del poder efervescent de Leo Messi. El camí de triomf a eixes altures estava aplanat. Sandro, Pedro i Messi van confirmar la victòria del líder.