Pròxim a complir els quaranta-tres anys de vida, des de la seua estrena, amb tots els honors i ostentació, el 9 de setembre de 1969 amb un derbi que va enfrontar al València i al Levante, l'Estadi Ciutat de València estrenarà demà, des de les 20:45 hores, la condició europeu. L'enfrontament entre l'esquadra blaugrana i el Motherwell escocés propiciarà este nou estatus del feu que servix d'escenari per als encontres del Levante en competició oficial des de finals de la dècada dels anys seixanta. És evident que la història del coliseu granota ha donat un viratge espectacular durant els últims anys. La primera dècada del tercer mil·lenni pareix sustentar este evident procés de reconversió que compta amb un nou capítol amb l'eliminatòria de retorn d'accés a la Lliga Europea enfront de l'entitat escocesa.
En eixe sentit, és inqüestionable que els reptes conquistats pel conjunt blaugrana, posicionat sobre l'interior del seu rectangle de joc, conformen l'arrel d'esta particular mutació. Hi ha una sinergia absoluta entre estes dos variables presentades. La inauguració de l'Estadi Ciutat de València, per aquelles dates Estadi Antonio Román, en honor al president que va concloure l'edificació d'esta estructura, després d'un complex procés que es va allargar en excés en el temps, va coincidir amb l'estada del Levante com a inquilí de la temible Tercera Divisió. Els seus primers balbucejos com a instal·lació esportiva no van ser excessivament falaguers. Al juny de 1971 va viure, en rigorosa primera persona, una dramàtica i aterridora confrontació que va enfrontar al Levante i al Nástic de Tarragona amb l'infern de la categoria regional contextualitzant la cita.
No obstant això, a mitjan eixa mateixa dècada, va servir d'acomodament a una promoció d'ascens, en direcció a la Segona Divisió A, amb el C.D. Alabés com a oponent, que persistix en la memòria dels estaments bluagranes per la immaculada i històrica resposta dels aficionats que van cobrir la totalitat de l'aforament disponible, consignant potser la millor entrada de la instal·lació durant els seus més de quatre dècades d'existència. El Ciutat de València es va acostumar, durant els setanta, huitanta, sota la denominació de Nou Estadi, i noranta a donar recer a partits adscrits a la categoria de Plata, Segona B i puntualment fins a envits enquadrats en la terrible Tercera Divisió. No obstant això, la seua sort va variar diametralment en l'epifania del tercer mil·lenni.
Setembre del 2004 va marcar la seua conversió en feu vinculat al llimes de la Primera Divisió. Va ser en un duel davant del Racing de Santander que va encimbellar a Manchev. El bot va ser de grans proporcions. Aquella confrontació inaugurava una dimensió totalment desconeguda. El Ciutat prenia el relleu del mític Vallejo com a aposentador de la Primera Divisió. Els duels en eixe àmbit es van repetir de manera més o menys constant encara que amb alts i baixos i amb moments de dubtes i d'apocalíptiques incerteses. I en la present temporada superarà el seu predecessor a l'aconseguir hostatjar al Levante per tercera temporada consecutiva en l'elit superant els dos exercicis concatenats dels seixanta (1963-1964 i 1964-1965). No obstant això, els instants de major apogeu i esperança col·lectiva es van reservar per al mes de maig del 2012 quan la victòria enfront de l'Athletic va traslladar al coliseu del barri d'Orriols a un llindar desconegut. L'opulent i almivarat ecosistema de la Vella Europa s'obria de bat a bat. I la victòria definitiva davant del Motherwell li portaria a cotes certament inimaginables.