Va ser en el transcurs de la temporada 1963-1964, precisament en l'exercici que va significar el seu desembarcament en Primera Divisió, quan el Levante va fixar el seu millor llindar anotador en el marc de la principal categoria del futbol espanyol amb quaranta-tres gols. El Levante de la més present actualitat s'enfronta a un altre desafiament, en uns termes paral·lels, quan resten huit confrontacions per a tirar el reixat a la competició alhora que tracta de cordar definitivament la permanència en la màxima categoria. Les hosts de Luis García estan únicament a deu gols del registre marcat en la dècada yeyé.
Aquella esquadra, inserix en un futbol amb més vocació ofensiva, que liderava la innata saviesa i intuïció de Vidal en la medul·lar, el toc de llinatge i metafísic d'Ernesto Domínguez, que es completava amb la raça, l'ardor i l'empenta que imposaven en cada una de les seues accions Valls i Serafín, realitzant un viatge mortal des de la perifèria cap al cor de l'àrea, va conjugar amb eixa variable. I en un grau elevat. Pepín es va convertir en el capitost del gol en un curs que va deixar per a la memòria del llevantinisme jornades memorables. El feu de La Romareda de Saragossa o el llegendari camp de Sarrià, propietat de l'Espanyol, en l'estrena de la competició al setembre de 1963, van permetre comprovar el gen golejador d'una entitat situada, a la conclusió de la campanya, entre els clubs més fèrtils i amb millor i més directa correspondència amb les porteries contràries.
El Levante va concloure la seua primera participació entre la crema de l'aristocràcia del futbol amb uns números quantificables. El grup que conduïa Quique, baix l'estreta supervisió de Balaguer, va ocupar la sexta plaça en tal capítol. Ningú ha sigut capaç de superar eixe registre anotador en l'univers en què competix la societat blaugrana en l'actualitat. El col·lectiu que va conduir Bernd Schuster fins a la jornada trenta-cinquena de la Lliga 2004-2005, amb el relleu de José Luis Oltra en el tram definitiu, va obtindre trenta-nou. Va ser l'equip que més prop va estar d'acariciar eixe dígit. En els exercicis 1964-1965 i 2006-2007, per la qual cosa afecta l'episodi golejador, va haver-hi una convergència absoluta amb l'obtenció de trenta-set.
Les hosts de Luis García van gravar diumenge passat en l'Estadi Ciutat de València el registre golejador en els trenta-tres tants, superada la jornada trentena primera, mercé al caràcter indòmit de Stuani, dos gols, i Rubén. Va ser una victòria edificant que va permetre distanciar la cota del descens enormement fins als nou punts i aproximar al bloc fins a un registre històric que podria reescriure. És evident que el gol en la campanya en recorregut respon a la glotoneria exhibida per Felipe Caicedo. L'atacant equatorià va aconseguir un buit en l'heràldica de la institució granota després de superar a Pepín al capdavant dels més distingits anotadors en un mateix exercici en Primera. No obstant això, no és l'únic actiu del gol amb una participació directa.
Caldria incloure en este relat a Cristian Stuani i inclusivament a Rubén, el qual pareix despertar en les últimes jornades. El Matador de Tala xifra la seua rendibilitat, en este sentit, en sis gols que augmenten immediatament fins a huit si es comptabilitzen els que responen a la participació copera. La xifra adquirix fermesa i espessor, màximament si es comprova que Stuani ha estat a l'ombra del davanter equatorià en distintes fases del campionat. Les seues xifres són excel·lents i accentuen la seua condició de matador. I la seua sagacitat quan s'ha exigit la seua presència. Xavi Torres ha qualificat com una de les claus de l'exercici la versatilitat del grup. Tenim baixes i qui juga esta al cent per cent. Stuani exemplifica esta tendència. Caicedo, Stuani i Rubén conformen els tres vèrtexs del triangle màgic del gol en clau blaugrana. Es repartixen més del cinquanta per cent de les dianes d'un Levante que quasi triplica la xifra de gols (dotze) sumats en el primer acte de la Lliga i que tractarà de regenerar este marca anotadora.