Va centellejar Iniesta, amb el cuiro pegat als seus peus i la mirada neta al front en busca d'eixe espai que pareixia impossible desentranyar, i va rellampegar amb persuasió i sense concedir cap treva Messi davant de la mirada desesperada de Munúa. L'acció es va repetir en sengles ocasions en els primers minuts de la segona part. I els seus efectes per al Levante van ser nocius i devastadors. En l'alba del capítol final l'esquadra que prepara Juan Ignacio Martínez es va exiliar del partit. No va ser un desterrament voluntari davant de la cruenta dictadura imposada per Iniesta. De sobte, el drama va paréixer estendre's sobre els futbolistes granotes. La seua ment es va turmentar. Tres gols entre el minut quaranta-cinc i cinquanta-sis, amb el Barcelona als comandaments de l'encontre, i amb Iniesta com invitat estel·lar, mostrant el més refinat del seu immens i excitant repertori és com albirar l'apocalipsi o iniciar un viatge cap al temut avern. Tot l'edifici que, de forma solidària, havia sustentat el Levante amb anterioritat es va esvair. En un obrir i tancar d'ulls. Ni la pena màxima, després d'unes mans de Puyol en l'interior de l'àrea culé, va servir per a maquillar un resultat que el Barcelona va negociar amb una velocitat vertiginosa. Barkero es va estavellar davant de Víctor Valdés. Va ser potser la metàfora final del desenrotllament i de l'evolució d'uns quaranta-cinc minuts definitius marcats per la terrible explosivitat del Barcelona.
El Levante no es va arrugar en l'arrancada de la confrontació. Els pupils de Juan Ignacio es van aplicar seguint les coordenades i la metodologia que defén quan s'instal·len sobre el verd per a iniciar una nova batalla. I la que es presentava a Orriols era d'envergadura. El col·lectiu es va reagrupar entorn del perímetre defés per Munúa en el seu intent per alçar una sòlida muralla que li permetera propulsar-se amb la força d'una atzagaia sobre l'àrea contrària. Res de nou baix el sol des d'eixa perspectiva encara que ressenyable davant del Barça. El Levante feia de l'orde i de la solidaritat extrema una espècie de patent i una forma de mantindre's indemne davant de l'assot que significa mediar-se a una constel·lació de futbolistes procedents de l'espai exterior. I el F.C. Barcelona no va trobar durant eixa fase de l'enfrontament els distints camins que conduïen fins als voltants de Munúa. Sempre sorgia una cama blaugrana, una ajuda generosa i un intercanvi de posicions en eixe intent per blindar la superfície de l'àrea granota.
El Barcelona carregava el seu joc per la banda esquerra del seu atac. No era un equip simètric de l'hora d'armar el seu joc. Iborra i Diop es multiplicaven en la medul·lar i no perdien de vista els moviments dels saguers locals aplicant el factor corrector davant de qualsevol inesperat contingent. No obstant això, l'aspiració del bloc no va ser únicament defendre el seu espai vital. L'equip blaugrana no va dubtar a aventurar-se per les proximitats de Valdés. Ho va fer fidel a eixe estil que accentua la velocitat i les eixides efervescents des del fons de la caverna. Durant eixe cicle del partit va haver-hi debat sobre el past verd. Martins va reptar a Puyol en veloç carrera encara que el baló se li va quedar arrere en el moment definitiu. I Barkero va recórrer la corona de l'àrea per a traure una excel·lent rosca que va provar les qualitats de l'arquer culé. Més irreverent va ser Juanlu en un enfrontament personal davant de Piqué. L'interior va interrompre el tempo davant del saguer internacional, va amagar el baló i li va clavar un canella espectacular festejat per la grada d'Orriols. El centre de Juanlu el va rematar acrobàticament Martins per damunt de la meta forana.
El Levante mostrava una excel·lent capacitat de supervivència encara que amb el Barcelona com a adversari hi ha veritats que, en realitat, amaguen una entelèquia. Iniesta va aparéixer majestuós per a associar-se amb Messi. L'atacant argentí va resoldre de manera funcionarial picant el cuiro sobre l'eixida de Munúa. Els protagonistes van reeditar esta societat per a noquejar el seu rival. Iniesta va conquistar la línia de fons i Messi va empalar. Havien transcorregut cinc minuts des de l'arrancada del segon tram de la cita i el partit pareixia resolt. Tocat per una vareta màgica, Iniesta va sentenciar amb un obús que es va colar per l'esquadra. I encara va tindre temps per a trobar a Cesc en el pròleg del quart gol. A pesar de la derrota, la grada d'Orriols va paréixer entendre l'esforç titànic dels seus gladiadors i els tribute un merescut reconeixement a la conclusió d'un duel espinós.
Levante: Munúa; Lell, Ballesteros, David Navarro, Juanfrán; Iborra, Diop, El Zhar (Pedro Ríos, m. 60), Barkero; Juanlu (Michel, m. 72); y Martins (Ángel, m.67).
Barcelona: Valdés; Alves (Montoya, m. 14), Piqué, Puyol, Jordi Alba (Adriano, m. 74); Xavi (Thiago, m. 77), Busquets, Cesc; Pedro, Messi e Iniesta.
Gols: 0-1. M. 46. Messi. 0-2. M. 51. Messi. 0-3. M. 56. Iniesta. 0-4. M. 62. Cesc.
Àrbitre: Pérez Montero. Va amonestar a Cesc i Puyol.