Va arribar la tardor al Ciutat de València encara que una calor apegalosa impregnava al coliseu del barri d'Orriols en els instants previs a l'inici de la batalla futbolística entre el Levante i el Real Valladolid. Eixe aire metàl·lic que embolicava a l'escenari del joc es va traslladar a l'interior del verd, principalment en la segona fase de l'enfrontament quan el Levante va disposar d'una superioritat sobre el verd que no va saber rendibilitzar en el marcador. Els esdeveniments es van precipitar en els minuts finals del capítol inicial. El decorat de la confrontació va poder variar en eixe moment. Ivanschitz es va enfrontar a Mariño des dels onze metres. El seu tir, dur i ajustat, va ser resolt pel porter forà amb una excel·lent parada. El mèrit de l'acció va recaure en la figura de l'arquer. Mariño va volar fins al pal esquerre per a desactivar el llançament de l'atacant austríac. No hi ha molt que objectar sobre l'execució d'Ivanschitz, simplement que Mariño va estar imperial.

Ho va advertir Joaquín Caparrós en la conferència de premsa anterior a la cita davant de l'esquadra castellana. Qualsevol xicotet detall pot convertir-se en un element gegantí en la resolució d'un enfrontament en l'àmbit de la Lliga BBVA, màximament entre rivals que podrien qualificar-se de primus inter pares; és a dir entre contrincants molt parells quant a objectius i prestacions. I en eixa paradoxa pot rastrejar-se el camí lumínic de la victòria o l'infern de la derrota o inclusivament l'empat. És inqüestionable que Ivanschitz va poder variar el relat del dolc en l'última jugada del primer temps amb el Valladolid en inferioritat. La jugada va ser elèctrica en la seua gènesi i finalització. Baba va controlar l'esfèric en el cantó de l'àrea i va buscar la penetració de Xumetra. La pugna pel cuiro entre l'atacant català i Bergdich va concloure amb l'àrbitre dirigint-se cap al punt de penal i amb el jugador marroquí anant en direcció cap al vestuari expulsat. La resta és història.

L'acció pareix un arquetip del perfil de futbol que proposa el Levante. La societat blaugrana no es debat en un mar de dubtes en la seua manera d'entendre el futbol. La societat granota se sent molt a gust en el vertigen. I ix des d'arrere amb la fúria d'un tornado quan troba un badall per la desconnectar al seu adversari. Diop va robar un baló en la medul·lar que va acabar amb Juanfran esgarrant la defensa castellana pel costat esquerrà de l'atac. El passe del lateral no va ser òptim però va acabar en les bótes de Baba. El davanter senegalés va fustigar les malles del grup de Juan Ignacio Martínez. I va celebrar el gol dirigint-se cap a la tribuna amb un gest de ràbia. Lentament l'ariet va trencant els grillons que li tenallaven. Es tracta d'una diana redemptora i altament terapèutica per al seu temperar un esperit turmentat.

El Levante i el Valladolid s'eren ànimes refractàries sobre el terreny de joc. Tocava i tocada el bloc blanc-i-violeta amb parsimonia i gust, seguint eixe ideari que Juan Ignacio havia mostrat en el Salamanca o Cartagena, mentres que el Levante s'acatxapava sobre la meta de Keylor tractant de projectar-se amb velocitat cap a la superfície contrària del camp. El Valladolid va tornar al partit per mediació de Javi Guerra. L'atacant va oblidar el seu passat granota i en un pam de terreny, i rodejat de contraris, va aconseguir girar-se, i desfer-se de diversos contraris, per a aconseguir la igualada. El primer acte moria encara que quedaven emocions fortes en les bótes d'Ivanschtiz i en els guants de Mariño. La segona fase mutava amb el bloc forà en inferioritat, però el Levante no va traure rèdit de la seua superioritat, a pesar de les seues intencions.