Potser, a la llarga, tot quede en un mal somni; una vesprada per a oblidar que va nàixer destramuntana i va acabar amb el Levante aniquilat i trastornat sobre el verd per obra i gràcia de Valerón; el senyor del Deportivo de La Corunya, qui als seus trenta-set anys té futbol i saviesa per a ressuscitar a un equip que acumulava setmanes i setmanes entre els baixos fons de la classificació i que ara mira l'horitzó que guia el seu futur amb un punt d'optimisme que pareixia perdut després d'encadenar quatre victòries consecutives que s'incardinen amb els quatre gols que va ser capaç d'anotar en l'Estadi Ciutat de València. El Deportivo va rompre la victòria en la primera mitja d'hora de confrontació. En eixe espai de l'encontre va ser verdaderament letal quan s'acostava als dominis resguardats per un vell conegut del club gallec com Munúa demostrant que en la geografia de l'atac compta amb jugadors experimentats que coneixen els fonaments de la disciplina. Els atacants de l'esquadra deportivista es van comportar amb la virulència amb què un meteorit impacta sobre la faç de la terra provocant un cataclisme. Les seues tres aproximacions inicials van acabar de forma catastròfica en el fons de les malles de l'arquer granota. Munúa era la viva i real imatge de la desesperació més absoluta.

Cada compareixença del Dépor comptava amb un mateix final que redundava sobre el desenrotllament del marcador. En a penes vint minuts pareixia com si el cel s'haguera desplomat sobre el Ciutat. Tal va ser el sentit apocalíptic de l'atac gallec que la seqüència compresa entre el minut set i el vint-i-set practicament va tancar l'evolució de l'enfrontament convertint la resta del partit en un viatge cap al no-res. Valerón, Pizzi i Oliveira havien sembrat un poc més que el dubte metòdic entre els integrants de l'onze blaugrana amb un resultat excessivament contundent que marcava el destí de la cita de manera més que evident. En certa manera, el naixement del duel no pareixia presagiar la seua evolució immediata. El Levante va rondar els voltants d'Aranzubia en el que es va interpretar com els minuts de tanteig entre els dos adversaris, però el partit va arribar al seu clímax sense previ avís. Manuel Pablo va córrer la banda dreta i el seu centre el va interpretar Valerón amb un ajustat tir que va superar l'oposició de Munúa. La vella guàrdia, reeditant batalles d'antany.

Valerón reva orientar un baló que procedia des del perfil destre de l'atac forà amb una naturalitat que regata l'espontaneïtat. Ho porta en els seus gens. El seu futbol sempre ha sigut exquisit i hedonista. Les bótes de l'atacant canari estan desgastades pel temps, però continua existint una capacitat de sorpresa superlativa per a redissenyar confrontacions i alterar els plans del seu oponent. Valerón és la reserva espiritual del Deportivo actual. No  necessita grans esforços físics per a presentar els seus credencials i sustentar a la resta dels seus companys amb el baló com a inseparable aliat. Valerón no va malgastar el seu temps sobre el Ciutat, però va deixar el seu ascendent. No va tindre el Levante un moment de treva després de la diana del Deportivo. Els pupils de Juan Ignacio no van poder reorganitzar-se, ni contemplar des de la llunyania el nou escenari del partit per a presentar una resposta organitzada. Juanfran desafiament als defensors visitants i va xocar amb el sòl després de ser agafat per Domínguez. La falta pareix que va existir encara que l'eixida a la contra del Dépor va ser exemplar.

Pizzi va trobar l'esquadra de Munúa amb un colp dur. I sense a penes temps per a metabolitzar esta galtada, va arribar el gol d'Oliveira des del balcó de l'àrea. Ballesteros i Munúa van estar molt prop de fer-se l'harakiri en una mala comunicació entre ambdós. L'acció potser es convertisca en la metàfora del duel. El Levante lluitava amb el Deportivo, contra un castic excessiu en forma de gols i contra si mateix perquè al tall de la mitjana hora podia caure en l'ansietat o simplement despedir-se emocionalment del partit acceptant els contratemps patits. Juan Ignacio no va esperar a la represa per a moure la banqueta. Michel va rellevar a Pape Diop en busca d'una profunditat perduda. I Roger es va sumar a l'eix de l'atac acompanyant a Acquafresca. El jove davanter blaugrana es va citar en dos ocasions amb Aranzubia encara que el meta es va mostrar autoritari. Va ser el cant del cigne; l'ocàs d'un equip de què no es pot dubtar després d'una temporada repleta d'emocions i desafiaments per la Vella Europa.