Levante; Keylor Navas, Jason, Navarro, Vyntra, Barral, El Zhar, Iborra, Juanfran, Xumetra, Pedro López i Diop. També van jugar; El Adoua, Simao, Pedro Ríos i Ivanschitz.
Olhanense; Ricardo Pereira, Pelé, Jander, Goncalves, Paulo Regulo, Luis Filipe, Celestino, Diakhite, Mladan, Femi y Rui Duarte. També van jugar David Silva, Ozovic, Mbengue, Pouye i Bessa.
Àrbitre; Gil Manzano. Col.legi Extremeny. Va amonestar amb cartolina groga a Celestino, Iborra i a Barral
Gols; 1-0. M. 8 El Zhar. 2-0. M. 11 Barral. 2-1. M. 29 Goncalves.
Va ser un partit de sensacions contraposades sobre la gespa. El Levante va conquistar l'accés a la Final del prestigiós Trofeu Colombino amb vint-i-cinc minuts replets de lluminositat i efervescència. En eixe instant de la confrontació va traure a l'Olhanense, reduint a cendres al grup que conduïx Abel Xavier, aquell centrecampista amb toc i sentit que militara en la Real Societat. L'esquadra lusa, sobrepassada, no va tindre més opcions que proveir-se i arrecerar-se sobre la porteria defesa per Ricardo Pereira. L'evident superioritat granota es va traduir en gols. Nabil El Zhar i David Barral van seguir la senda del gol que marquen des de l'inici del serial de confrontacions amistoses. No obstant això, la imatge devoradora del Levante se va anar consumint després de la diana aconseguida per Gonçalves fins a pràcticament esvair-se i el duel va acabar amb la intranquil·litat que van generar les lesions de Nabil El Zhar i Juanfran, si bé les proves mèdiques posteriors descarten lesions d'abast.
El Levante va emergir des del vestuari com la propulsió d'un coet. Els seus moviments eren compassats i devastadors per al quadro lusità. Els pupils de Caparrós van conjugar sobre el verd un ritme trepidant, domini de l'esfèric, intensitat i una pressió, que començava en les proximitats de l'àrea defesa per Ricardo Pereira, que lligava als jugadors de l'Olhanense. Uns metres per davant la velocitat de Xumetra, Barral i Nabil El Zhar multiplicava els problemes per als integrants de la rereguarda lusa. El Zhar va protagonitzar la primera acció feridora, potser en una premonició dels fets que estaven a punt de desencadenar-se. L'atacant es va projectar pel costat dret de l'atac granota, va superar al seu oponent i va provar des de la mitjana distància. No va tardar en excés a ajustar el perímetre de les seues bótes. El futbolista marroquí, amb llibertat total de moviments pel cor de l'àrea portuguesa, va trobar un espai pel qual infiltrar-se cap als dominis de Ricardo Pereira. Sense més oposició que l'arquer rival busque uns dels cantons del marc per a anotar amb suavitat.
És evident que El Zhar protagonitza la seqüència estival de l'etapa que antecedix a la competició oficial. Instal·lat en l'eix de la mitjapunta s'assembla a eixe sentinella impertorbable i incansable que no perd detall de la totalitat dels moviments que se succeïxen en les proximitats de la zona que ocupa. La narració del gol permetia testificar la claredat de l'estat mental del col·lectiu blaugrana. El baló corria ràpid i veloç sorgint per tots els punts cardinals de la rereguarda lusa. I la tendència es va repetir a penes uns minuts més tard. El patró de la jugada va ser molt semblant en el disseny del segon tant llevantinista, encara que l'encarregat d'ajusticiar a Pereira va ser Barral. L'atacant va dominar el cuiro en l'interior de l'àrea, a pesar d'estar rodejat de defensors, i va anotar amb un potent tir.
El Levante manejava el partit i els tempos amb solvència. Iborra i Pape Diop marcaven la ratlla en la medul·lar. No hi havia excessives notícies dels defensors granotes mentres que la presència de Keylor Navas pareixia testimonial. No obstant això, de vegades, una sensació de superioritat tan elevada i perceptible, sobre el rectangle de joc, pot originar una impressió que pot resultar paradoxal pels seus caràcters divergents. La relaxació es convertix en un perill més que evident quan t'invadix una percepció d'invulnerabilitat predomini sobre el seu adversari. La veritat és que el duel va variar al tall de la primera mitja hora. El gol de Gonçalves obri un xicotet debat sobre la consistència granota en les accions a baló parat. El centrecampista portugués va sorgir sense oposició per la profunditat que marca el segon pal. El seu cabotada va ser inapel·lable. El Levante va perdre la fermesa i la coherència que havia mostrat i eixa imatge robusta i vigorosa d'antany es va difuminar encara que no va patir en excés en tasques defensives, tancant les vies de penetració luses. Per l'altre extrem del camp va buscar la complicitat de David Barral, a través de veloces eixides a la contra, que van estar prop d'ampliar els marges de la victòria final.