El Levante va transcendir a Riazor, un escenari on se li presentava un partit arestós i confús davant d'un adversari que es jugava la vida literalment, i als gols de Lopo i Juanfran que li van condemnar a assaborir una de les derrotes més almivarades que es recorden per terres granotes. L'esquadra blaugrana no va pescar en el feu gallec, però va aconseguir lligar en curt la permanència en el marc de la Primera Divisió durant una temporada més, un èxit d'enormes i profundes dimensions després d'un exercici de lliga summament complicat amb punts de fuga que van amenaçar d'enterbolir el destí de la societat blaugrana en l'elit després de cinc temporades consecutives com a protagonista actiu junt amb la resta de l'aristocràcia del futbol espanyol. Potser la salvació calga fitar-la des d'una perspectiva que supere en el temps i també en la dimensió als distints fets que es van succeir en la vesprada d'un diumenge de transistors sobre el verd del coliseu deportivista. La permanència es va atrapar molt abans.
Potser hi hauria que accentuar empats que no van transcendir en la seua justa mesura o potser hi hauria que ressaltar la naturalesa de la igualada de raça saldada davant de l'Atlètic de Madrid o els triomfs de passió aconseguits davant del Getafe i Almeria en les últimes eixides d'Orriols. Pareix inqüestionable que el Levante ha sigut fiable i ha actuat amb una determinació sorprenent en els moments més determinants del curs de Lliga, just quan brillaven per l'horitzó partits davant d'iguals amb els que es jugava un poc més que els quarts i un poc més que la consecució dels tres punts que accentuen la tinença de la victòria en propietat. El cicle de confrontacions davant dels oponents directes és la seua gran obra quan conclou l'exercici. El valor és estadístic, però també matemàtic. Potser la virtut superlativa del grup va ser no claudicar davant dels dubtes generats en moments puntuals de la campanya i no permetre que la desconfiança travessara la porta gran que dóna accés al vestuari per a instal·lar-se en eixe espai tan íntim i sacre. El Levante va sentir la dalla de la mort, peròs sempre va aconseguir escapar.
El fet accentua la fortalesa mental i el caràcter d'un grup que va aconseguir l'Estadi de Riazor amb un as davall de la mànega de considerables dimensions que podia utilitzar en benefici seu segons el guió de la penúltima jornada. La victòria i l'empat li permetien creuar el llindar que li encadenava a la categoria. La derrota no era un passaport cap a un lloc desconegut encara que, en eixe cas, hi havia una dependència d'altres marcadors. La por i l'ansietat eren dos sentiments que pul·lulaven per l'entorn del coliseu gallec des de prou abans de l'arrancada de l'enfrontament. Era un duel que naixia sense retorn i sense arnesos de sujecció per a l'equip de Víctor convençut que les seues opcions d'èxit passaven inevitablement per tombar al Levante i esperar esdeveniments des dels quatre punts cardinals de la Península. No va ser un duel capdavanter en la seua configuració. El partit es va obrir amb un gol de Lopo en una acció d'estratègia.
Sol ocórrer en este tipus d'encontres en què la tensió tenalla fins a comprimir les cames dels jugadors que l'estratègia adquirisca un valor capital. Lopo va marcar davant de l'Athletic Club un gol providencial i va repetir una setmana després. No hi havia excessiu futbol sobre el verd, però el Deportivo posava les cimbres d'una victòria necessària i vital. Hi havia un partit gran en Riazor i diversos duels que no eren secundaris en altres escenaris. Els gols de l'Almeria, Getafe, Eibar o Sevilla es van sentir en A Corunya. No es va desemperesir el Levante fins entrat el segon capítol. Iván i Toño van començar a córrer la banda ampliant el camp i aconseguint més profunditat i el baló rondó els voltants de l'àrea gallega. Lucas Alcaraz va anar variant des de la banqueta el dibuix fins a acabar amb tota l'artilleria sobre el camp en busca d'un empat que mai va arribar, i es va allunyar més després de la diana de Juanfran, però no va privar al Levante d'abraçar la permanència en un curs molt difícil.