El Levante es va topar amb Isco en l'Estadi Ciutat de València, la qual cosa equival a advertir que es va encreuar amb un jugador de quirats amb capacitat i arguments suficients per a decidir i tancar els partits a pesar de la seua insultant joventut. I també es va topar amb els guants greixatges i les mans repletes de consistència i gegantines de Willy. Els dos aspectes entrellaçats permeten fonamentar part de les claus explicatives de la derrota encaixada en l'Estadi Ciutat de València per un Levante que mai es va rendir. El Màlaga de Pellegrini, agarrat als gols d'Isco, des del punt fatídic en els minuts finals del primer acte, i sorprés des d'arrere, arribant com un jugador embossat i indetectable, en els albors de la represa, però també a partir de les aparicions puntuals i determinants de l'arquer argentí, va doblegar un rival, tot casta i punt d'honor durant l'evolució de la confrontació, que havia sigut capaç d'esquerdar la impenetrable defensa malaguenya, mercé al gol de Barkero després d'un penal comés per Demichelis sobre un efervescent Martins.

La derrota no ha de portar a equívocs en les visions, ni en els plantejaments, de vegades, excessivament marcats pel resultat definitiu. Ni el Levante va ser un equip de mirada fugissera davant d'un contrincant pròxim en la classificació general, però antitètica si l'anàlisi se centra en altres aspectes no merament esportius. Ni el Màlaga es va comportar amb un oponent devastador i aterridor en el còmput general dels noranta minuts reglamentaris. Hi ha indicatius que accentuen este raonament. Potser el comportament del porter andalús oferisca pistes d'esta argumentació que accentua l'encontre firmada per l'esquadra local. Willy va sorgir sobre la immensitat del verd del Ciutat de València per a mantindre a flotació al Màlaga en primera instància i per a resguardar el triomf després de les dianes obtingudes per Isco. Willy es va enfrontar sense complexos i sense major oposició que el baló redó a Rubén García i a Martins en distintes ocasions. El porter va eixir indemne de les ràtzies protagonitzades pels atacants granotes i el Màlaga va mantindre el tipus.

I no resulta fàcil sorprendre a un bloc que entre les seues principals virtuts i caràcters mostra una envejable i pètria solidesa quan actua lluny de l'Estadi de La Rosaleda. En eixe sentit, l'enfrontament va seguir les vies establides en virtut dels posicionaments defesos per cada un dels contendents. S´enfrontaven a Orriols dos blocs amb proposicions dispars sobre el verd. El Màlaga, des dels minuts inicials, va demostrar que es tracta d'un equip que aconseguix la seua màxima expressió i apogeu futbolístic amb el baló pegat als peus. És evident que té futbolistes per a posar en funcionament eixe guió. Per la seua banda, el Levante és pura velocitat; un cavall desbocat darrere del domini de l'esfèric. La intensitat que evidència en cada una de les accions empreses conjuga amb una verticalitat exigent per als seus adversaris. És inqüestionable que el Levante en el llindar en què se situa la temporada no enganya als seus rivals, però pareix una realitat incontestable que els confon.

En els primers minuts un baló en profunditat de Rubén sobre Martins va estar prop de provocar un curtcircuit entre Demichelis i Willy. La velocitat de l'atacant nigerià va accelerar el cor de l'entrenador del Màlaga. Va ser un segon convertit en una eternitat pel dubte generat. Instants després, Michel va fer una pausa, va parar el temps, instal·lat en l'àrea visitant, i va acariciar amb suavitat el cuiro per a posar-ho sobre el cap de Rubén. El canterà va girar el coll amb violència per a rematar topant amb la figura enorme de Willy. La tercera acció llevantinista  es va convertir en el pròleg del gol de Barkero des dels onze metres. Rubén va contactar amb Martins i Demichelis va derrocar a l'ariet africà. El gol de l'atacant basc, reconvertit en centrecampiste en companyia d'Iborra, va esperonar la imaginació local. El Levante es va projectar cap a la meta del Màlaga a la velocitat del so.

Va ser un equip replet d'electricitat en els seus moviments. Van ser els seus millors minuts que van quedar tallats d'arrel pel penal decretat per Clos Gómez. Isco no va errar davant de Munúa. Uns dies després de celebrar la seua conversió en internacional absolut amb la Roja va demostrar que és el tipus de jugador que apareix en els espais en què hi ha emoció i determinació per a l'evolució del joc. En la geografia del camp on es decidixen els duels, Isco xafa el verd amb consistència. No és un futbolista clandestí. I assumix amb naturalitat esta condició. A penes naixia la segona part va sorgir del no-res per a coronar una acció col·lectiva del Màlaga des del costat dret de l'atac malagueny. El gol va desactivar al Levante, però no va haver-hi bandera blanca. De fet, Rubén i Martins es van associar per a tornar a testar la fiabilitat de Willy. I el nigerià va tornar a trobar-se amb el porter que va tapar el seu acabament. En les raneres de la cita, Juanlu va fregar la igualada amb un cabotada que no va arribar a ajustar.