Potser tindria més opcions el Levante d'emportar-se la victòria del Nou Arcàngel de Còrdova, pel seu posicionament i plantejament, però va poder mastegar la derrota en l'última acció, ja amb el temps totalment esgotat, quan Fede Cartabia va arreplegar amb prestesa un rebutge en l'interior de l'àrea granota i va armar un potent tir que va eixir xiulant el pal llarg de la meta defesa per Mariño. En un partit perfectament vigilat per les hosts granotes en la seua totalitat, va poder el bloc que prepara Lucas Alcaraz tornar amb la mirada extraviada. Així és la disciplina del futbol. Ni hi ha memòria, ni indici de justícia de vegades, encara que no va ser el cas. El futbol, com succeïx en altres disciplines de la vida, proposa passejos assetjats per l'amor i la mort. I a vegades les distàncies entre dos esferes tan antagòniques i diametralment oposades resulten exigües; un baló que cau sense control o una aparició estel·lar, en forma de mà providencial, de Juan Carlos per a conjurar el perill blaugrana. Hi havia un sentit sagrat darrere del triomf perseguit en un encontre entre dos equips assetjats pel vertigen que significa moure's per la zona més fangosa de la classificació. Els tres punts comptaven amb un clar component redemptor per a un bloc, el Còrdova, de tornada al seu feu després de noquejar a l'Athletic mentres que per al Levante suposava la possibilitat d'obrir un trapa important respecte a un oponent directe.

Potser per damunt de punt obtingut calga accentuar la imatge abocada pel bloc que prepara Lucas Alcaraz. El Levante va oferint senyals i indicatius, durant les últimes setmanes de la competició, de travessar per una nova realitat. És evident que hi ha una translació en la classificació d'este nou context, però sobre el camp s'endevinen transformacions de calat. És evident que el seu esperit ha mutat. Hi ha confiança i seguretat darrere de cada un dels desplaçaments realitzats pel col·lectiu en l'interior del rectangle de joc. Hi ha un sentit gremial i d'associació en els seus moviments. El seu estat anímic ha canviat. I eixe aspecte es trasllada al seu joc. El Levante ha guanyat en convicció. Està convençut del que fa i esquiva l'opció d'eixir-se del guió marcat. Potser este nou Levante en procés de reconstrucció germina des de la rereguarda.

És un bloc que s'estructura a partir d'un orde rigorós. Tracta de ser simètric una vegada situat sobre el verd i està revestit d'una capa de competitivitat. Té arguments per a desactivar el joc ofensiu del seu rival. En coliseu de l'Arcàngel va ser testimoni d'esta tendència. El Còrdova a penes si va trobar badalls pels quals colar-se en direcció cap als dominis de Mariño. De fet, únicament va gaudir d'una ocasió clara en el primer acte després d'un cabotada de Deivid que va enfortir els ànims de l'afició local. I va haver d'esperar fins a l'epíleg per a comptabilitzar l'acció de Fede Cartabia. Arribava el Còrdova embravit a la cita després del triomf saldat en el feu de Sant Mames. No va ser fàcil véncer a Bilbao, però prompte va entendre que no hi ha dos partits iguals en esta competició tan polièdrica. El Levante es va sentir a gust sobre el past.

Es va replegar sobre el seu perímetre defensiu i va analitzar amb detall  els moviments del seu contrincant. No va tardar a equilibrar les forces i a començar a créixer i a augmentar la seua autoestima, encara que potser li va faltar un punt més d'associacionisme una vegada el cuiro passava de migcamp cap a les proximitats de la meta defesa per Juan Carlos. L'arquer va emergir en l'arrancada de la segona mitat. Barral i Ivanschitz van provar els reflexos i  la consistència del porter cordovés. Va ser potser el moment de major determinació i de major amenaça per part de l'esquadra granota. Tot el perill es va originar pel costat dret. La dupla que integren Iván i Morales va anar adquirint corpulència i tonatge. Una cavalcada d'Iván va acabar amb un tir de Barral que Juan Carlos  va desviar a servici de cantó. En certa manera, els rols es van intercanviar després. Barral va capitalitzar l'atenció per la banda destra i Ivanschitz va rematar de cap. El desenllaç va propiciar una nova aparició de Juan Carlos per a conjurar el perill. La pluja no cessava de caure afegint un plus d'èpica i potser la por de perdre va començar a manifestar-se en els minuts finals. I paradoxalment la victòria es va poder quedar a casa en l'últim sospir.