No era l'Estadi Vicente Calderón el millor escenari per a fregar la proesa, segons la fortalesa que ha exhibit en el primer tram de la competició, però el futbol, de vegades, no entén dels raonaments establits a priori en funció dels paràmetres marcats amb anterioritat. La banca va paréixer botar pels aires en l'arrancada d'un d'eixos partits que es temen davant de la sagacitat evidenciada per l'esquadra local per a superar a cada un dels seus adversaris amb respostes contundents. I no era una simple qüestió d'estadística. Hi ha més valors en el joc i en la proposta de l'Atlètic de Madrid. No obstant això, va ser el Levante qui va colpejar de va iniciar amb la diana d'Ivanschitz. En realitat, l'esquadra de Joaquín Caparrós es va ajustar el baló en les seues bótes en la mateixa epifania del duel. L'Atlètic va perdre de vista i el duel i quan se va retrobar amb l'essència de la pràctica del futbol va tornar al centre del camp per a començar de nou el xoc. Ho feia en desavantatge en el marcador i amb una sensació un poc complexa d'explicar.
En eixe instant, afrontava un paisatge summament desconegut. El grup local no està habituat a inicis tan convulsos i traumàtics. I l'arquer belga va acaparar protagonisme davant d'un tir a boca de canó de Barral. Els moviments de l'atacant andalús i l'aportació de Rubén van sembrar els interrogants en un equip que s'ha acostumat a esclafar als seus oponents. No obstant això, hi ha valors difícils de comprar en el futbol. L'Atlètic de Madrid és efervescència pura. Hi ha convenciment i determinació en cada un dels seus jugadors i eixa fe es trasllada cap a la grada. I es produïx un efecte propagador de contagia capaç de generar un clima i unes perspectives difícils de resoldre per als adversaris. Succeïx que el Levante no s'intimida. La versió més rocosa del grup va paréixer tornar en el segon episodi del duel davant de l'Elx i es va mantindre en un escenari complicada.
Va ser un partit de ganivet entre les dents i de bótes fortes i mirada reptadora entre cada un dels oponents. El Levante es maneja amb soltesa en este tipus d'atmosfera. L'Atlètic es va agafar al partit amb la intensitat que el caracteritza, però sense trobar espais sobre els quals foradar el solidari entramat defensiu del grup granota. El partit va adquirir voltatge amb una clara agressió de Tiago sobre Juanfran que haguera merescut que el bloc local afrontara part del duel en inferioritat i amb desavantatge en el marcador. Godin va recuperar l'autoestima de l'Atlètic en una acció de raça. Es va encreuar tot el camp i va reblar un centre del Juanfran atlètic des del costat dret. No es va arrugar el Levante que es va mantindre en peu, a pesar de la demolidora arrancada del segon acte amb un gol de Diego Costa seguint pel pal llarg de la meta de Keylor. El Levante no va renunciar al duel. És una qüestió d'estil, però també d'orgull. Una recuperació en la línia de mitjans de Pedro Ríos va generar la igualada. La cavalcada de l'atacant va unir vertigen i decisió per a fixar l'empat amb un espectacular llançament. El partit tornava a nàixer. Potser ningú va esperar un desenllaç semblant amb una pena màxima molt discutida que va esgarrar una igualada que va propiciar un final polèmic amb l'Atlètic acatxapat en la seua àrea i amb Juafran camí del vestuari després de ser expulsat.