És una qüestió empírica perquè compta amb precedents que van en una mateixa línia i perquè hi ha una experiència darrere que avala la imatge aterridora que pot arribar a generar el Levante sobre els ulls dels equips més distingits de l'univers de la Primera Divisió. El Ciutat s'ha convertit en un territori hostil per als grans de la Lliga BBVA. Als set minuts de la confrontació l'Atlètic de Madrid ja havia endevinat el tipus de vesprada que s'anava a materialitzar sobre la gespa de l'Estadi d'Orriols amb l'entorxat de la competició de lliga en joc i davant d'una nombrosa representació atlètica en les grades. Res pareixia senzill per al grup de Simeone. El Levante proposa guerra. La seua mirada pareix més penetrant, les seues urpes s'esmolen i el seu rictus presagia batalla quan els jugadors blaugranes es posicionen sobre el camp davant dels clubs de la classe més elevada del campionat. El Real Madrid va guanyar en l'últim minut, el Barça va cedir dos punts i l'Atlètic va eixir desnortat del coliseu granota. La Lliga adquirix un punt d'emoció superlatiu a falta de dos jornades per al tancament del curs. La capçalera de la classificació general torna a comprimir-se i els estaments afins al llevantinisme van disfrutar amb una victòria convincent que recorda tot el que pot arribar a fer este equip.

El Levante va botar a la superfície del terreny de joc amb la permanència totalment lligada. Des de la vesprada-nit d'ahir, després de la derrota d´Osasuna, coneixia oficialment la seua continuïtat en la Lliga de les Estreles. I gens millor que homenatjar-se i complimentar els fidels amb un triomf del que es recorden amb el pas del temps. La pel·lícula del partit advertia dels condicionants que rodejaven a la cita. L'Atlètic, enfortit pels seus aficionats que van prendre la contornada d'Orriols des de les primeres hores del matí, arribava a València amb la intenció de donar un colp mortal a la Lliga. El triomf es convertia el passaport cap a l'espai màgic en què habiten els Déus. És obvi que el triomf aplanava el camí del títol. El seu estat anímic pareixia enfortit després dels fets succeïts a Londres. L'Atlètic va fustigar el Chelsea per a accedir a la Final de la Lliga de Campions. No obstant això, el va desafiar del Ciutat tenia substància.

Potser sobre el cel d'Orriols es trobaven dos representacions que dominen codis molt parells. Les constants que enllumenen a cada equip són perceptibles i recognoscibles. És evident que l'Atlètic de Madrid multiplica, respecte al Levante, un component fonamental com és la reserva de qualitat d'una plantilla repleta d'internacionals, però els jugadors blaugranes no s'acovardixen davant de reptes de semblant calat. No hi ha por, ni pànic al buit en este tipus d'enfrontaments a priori tan desiguals. I l'Atlètic coneixia el paisatge que havia de recórrer. Així que el partit va seguir els paràmetres establits, Va ser un duel esmolat entre dos grups que fan de la intensitat i de la baralla els seus principals signes d'identitat. Caparrós va compondre una medul·lar repleta de múscul amb la incorporació de Sissoko a un espai dominat tradicionalment per Pape Diop i Simao Mate. El Levante va reprendre la seua versió més consistent i característica.

Va ser un equip rocosament i tremendament solidari en l'esforç. Proveït sobre si mateix, no dubtava a eixir a la contra per a arribar amb velocitat als dominis de Courtois. En eixe sentit, el segon gol es va gestar a partir d'una eixida endiablada des d'arrere. Va ser un gol que podia portar imprés la marca atlètica davant de la gènesi. L'esquadra de Simeone va acusar la diana en pròpia porta de Filipe Luis en els albors de la cita. No és fàcil jugar amb el resultat en contra amb tanta pressió emocional. Simeone va tractar de transformar al seu equip en la represa amb l'entrada d'Arda i Adrián, potser en un símptoma inequívoc dels problemes que s'acumulaven. L'Atlètic que va apostar més pel baló en llarg del primer acte va tractar d'amansir la pilota i arribar amb l'esfèric controlat a les proximitats de la meta de Keylor. El meta granota va estar incommensurable durant els noranta minuts. Ressenyable va ser  la manopla que va extraure després d'un tir que es va enverinar d'Alderweireld. I el pal va escopir una descàrrega d'un atacant roig-i-blanc. Per a llavors el Levante ja assaboria la victòria després del segon gol de Barral.