Podria advertir-se, a la vista dels esdeveniments gestats sobre el tapís del coliseu de Balaídos, que el Levante mai té per costum anara dels partits. Mai ho fa ni tan sols en els duels en què no està tan superlatiu, ni tan coral, ni tan col·lectiu com sol acostumar quan es posiciona en l'interior del camp. Fins en eixe tipus de casos resulta fiable i complex de macular. La seua capacitat per a sobreviure en situacions extremes és notable. I la paciència que mostra per a aprofitar les seues opcions és infinita. Este compendi de virtuts van quedar demostrades en terres gallegues És el seu codi genètic. No és un equip atribolat. Un tret identificatiu i instransferible que li va portar a estampar un empat, in extremis, quan el seu adversari, el Celta de Vigo, assaboria un triomf que havia fonamentat en els minuts finals del primer acte quan de Lucas va afusellar a traïció a Munúa en una acció que el jutge principal va haver d'invalidar per fora de joc, però el Levante mai es rendix.
Potser quan el cor i l'ànima eclipsen al raciocini i a la pausa va arribar el gol irresistible de Roger. Va ser una acció arravatadora en el seu desenrotllament definitiu que va partir d'un llançament directe per les proximitats de l'àrea defesa per Javi Varas. El violent tir de Michel va impactar en la muralla humana composta per l'arquer gallec. Va ser el principi del fi. Les ments de Michel i Barkero van entrar en acció de manera conjunta en una desena de segon. Sense mediar paraula, els seus pensaments van quedar unificats. Michel va conquistar l'interior de l'àrea i Barkero va combinar sobre l'aparició del mitjapunta de Burjassot escorat pel flanc esquerrà. El baló es va convertir en un objecte de culte que els dos jugadors van cuidar. L'àrea de Javi Varas es va poblar de camisetes blaugranes Michel per la cueta de l'ull va atalaiar la situació. I va obrar amb velocitat i amb una claredat meridiana; baló de primeres sobre l'entrada de Roger. L'ariet del filial va rescatar al Levante igual que va reactivar a penes unes jornades abans a l'esquadra llevantinista en el xoc de Copa davant del Melilla.
Roger va resultar providencial. En certa manera, tot va ser molt paregut als successos succeïts davant del quadro de la ciutat autònoma. Roger va ingressar des de la banqueta per a fustigar el Celta. De nou Michel va actuar de Cicerone. El seu passe mesurat el va rematar de manera vertiginosa l'atacant del filial. Era el seu primer gol en la màxima categoria i el gol tres-cents del llevant en l'elit. I manté a l'equip invicte lluny del seu estadi des que caiguera davant d´Osasuna de Pamplona. No va ser un partit fàcil per a les hosts granotes. El Levante no va mastegar l'envit amb la claredat d'altres vesprades. De fet, va travessar per molt diversos estats d'ànim durant el desenrotllament de la confrontació, si bé el paisatge va poder canviar radicalment si Martins haguera estat encertat en la primera aproximació davant de la meta de Javi Varas. El davanter nigerià no va encertar a embocar en l'eixida desesperada de l'arquer cedit pel Sevilla. Martins infon terror als seus adversaris amb la seua sola presència. Eixe sentiment es trasllada al past quan entra en contacte amb l'esfèric o quan posa en marxa eixa potent camallada que el caracteritza.
Martins no necessita fundar grans societats al seu voltant per a generar perill. Es basta amb un simple moviment per a eriçar la pell dels defensors. Els centrals del Celta van haver de redoblar els seus esforços per a vigilar a un atacant capaç d'escórrer-se pel badall més estret. Com estava establit, el Celta de Vigo va entrar en el camp amb una energia vigoritzen-te que va fer empal·lidir al Levante. L'equip de Paco Herrera honra al baló. I tracta de demostrar-ho en cada acció. És un bloc amb tendència a l'associació. Aspes, de Lucas i Krohn-Dehli conformen un triangle solvent. Són una garantia de joc i de qualitat. El Levante no tractava de negociar la propietat del baló en exclusiva, si bé, com sol ser una norma, opta per atrinxerar-se i posar infinitat de trampes als seus rivals per a taponar les vies d'accés en direcció a l'àrea que defén Munúa.
El ritme trepidant del Celta va començar a declinar sobre el minut vint. El Levante va començar a créixer. Sense la brillantor d'altres ocasions, va començar a engolir el seu rival. L'esquadra galleda va perdre pulmó. Els seus atacs eren més previsibles. La velocitat del seu joc va descendir. Martins va tornar a emergir pels voltants de Varas encara que el seu tir sec i violent es va perdre per la línia de fons. Una sensació d'intranquil·litat, com succeïx amb eixa atmosfera que es forma quan la boira invadix els carrers, pareixia posar-se sobre Balaídos. Paradoxalment el gol de Quique de Lucas va arribar en esta fase de l'enfrontament. El Levante pareixia lligar el partit i es descamisó el Celta en una acció veloç que va concloure de Lucas en fora de joc. No va claudicar l'esquadra granota. El pas dels minuts va reforçar la seua vocació ofensiva. L'equip de Juan Ignacio Martínez va acceptar les regles del joc. La decisió que va mostrar per assetjar la meta de Varas va originar punts de fuga que va tractar d'aprofitar el Celta. Munúa es va erigir en un bastió infranquejable. Meritòria va ser una intervenció seua després d'un acabament de cap a boca de canó. La derrota pareixia materialitzar-se, però no convé subestimar al Levante. Si li deixes respirar s'aferra a la vida. Roger ho va demostrar.