Escortat per la deessa fortuna, en el xoc que li va enfrontar al Real Valladolid, el Levante va sentir en pròpia persona la tendència contrària. Són les emocions que acompanyen al futbol en cada jornada. És una evidència que l'impacte de l'acció del primer gol local no va ser tan definitiu com el gol que va certificar el triomf granota davant de l'esquadra castellana fa set dies, en principi perquè els factors espai i temps no pareixia tan determinants, però la diana de tipus circense que va avançar a l'Espanyol va proposar una variació dràstica. L´encontre es va complicar després que l'esquadra blaugrana transitara pel mateix sense excessius sobresalts i seguint amb fidelitat un guió que accentua el contracolp amb Martins com principal punt focal. I va ser en eixe instant quan va tornar a la memòria l'acció furibunda de l'atacant nigerià, després d'un excel·lent servici en profunditat de Rubén, que va traure des de la línia de gol un defensa de la saga espanyolista en els ravals de la confrontació.
El gol va ser un autèntic compendi de mala fortuna. Navarro va tractar d'allunyar un llançament de falta que va executar Simao i l'esfèric es va estavellar davant d'Iborra i es va colar en la porteria de Munúa encara que no va tardar el grup llevantinista en excés a recuperar l'autoestima en una jugada de fe i de pilleria. Rubén, en el seu primer duel ungit amb la condició de futbolista professional, va imaginar com podia finalitzar un baló que plovia des del cel després d'eixir de les bótes d'Héctor Rodas des del cau. El jove va demostrar convicció i astúcia. Va imaginar que el baló podia arribar a Casilla. I va decidir seguir el curs de la jugada per a interposar-se entre el cuiro i el porter. Rubén va arquejar el cap i amb un lleuger toc va aconseguir desorientar a Casilla en l'eixida. El gol va restituir el duel, però no va ser definitiu per al Levante. En eixe sentit, Sergio García, Stuani i Verdú, convertits en un tercet letal, van decidir adquirir protagonisme per a decantar l'enfrontament.
Ningú millor que estos tres jugadors per a representar el joc de la societat local. Per norma, l'Espanyol no va passar en excés per la zona del mig del camp. No pareixia el seu objectiu. Ni una consigna establida. Els centrecampistes mai van ser determinants. El partit el va guanyar l'Espanyol des dels costats i a partir de l'extrema mobilitat d'estos jugadors, bàsicament de Sergio García, un futbolista de moviment capaç de sorgir per qualsevol punt i espai de l'avantguarda per a confondre els defensors granotes. L'associació de Verdú amb Sergio García va ser el preludi del gol de Stuani. I sense temps per a metabolitzar la nyespla, va aparéixer de nou Sergio pel balcó de l'àrea del llevant per a buscar i trobar el pal llarg de la meta de Munúa. Al Levante li quedava el seu amor propi per a expressar-se en el camp amb més emoció que clarividència. I la mirada esmolada de Barkero. El basc va llegir un desmarcatge de Martins per a proposar un mà a mà entre l'atacant i el porter. Martins va retallar les diferències sobre el temps i va generar el dubte sobre el feu de Cornellà-El Prat. I el Levante va somiar amb la igualada després d'una superba jugada de Pedro Ríos pel perfil dret de l'atac blaugrana que va cabotejar Michel i va tornar a traure sobre la ratlla de gol un defensor espanyolista. El baló li va caure a Martins i va ser Casilla qui va conjurar definitivament el perill allunyant al Levante de la igualada.