El Levante va reforçar notablement la seua autoestima com a col·lectiu i acurta les distàncies amb eixe objectiu establit tan suprem com majestàtic com és la supervivència en el marc de la Primera Divisió. Ho va fer posicionat sobre el verd de l'Estadi José Zorrilla de Valladolid davant de l'esquadra que prepara un vell conegut de l'entorn blaugrana com és Juan Ignacio Martínez. La igualada agarrada el manté ancorat a la zona mitja-alta de la classificació a una distància important de la zona més pantanosa. El Levante va ser totalment fidel al seu destí i els seus credencials com a grup. En eixe sentit, és un equip fiable que tracta de posar en pràctica el guió que amb més saviesa sap interpretar sobre el camp. No hi ha focs d'artifici en el futbol que predica, però és summament pragmàtic en els seus moviments i en les decisions adoptades. És un bloc empíric i ho demostra amb fets en cada una de les seues participacions en l'ecosistema de la competició de lliga. Va cuirassar el seu perímetre defensiu defenent cada pam del terreny de joc amb la fe i l'ardor mostrat per un guerrer convers i es va enganxar a les bótes esmolades d'Ivanschitz per a trobar la ruta sedosa del gol. L'austríac va tocar amb qualitat des de l'estratègia sobre l'entrada de Casadesús.
El Levante no enganya a ningú. El seu futbol no és delicat. Ni fi. I en ocasions els seus arguments poden titlar-se de primaris, però hi ha dos aspectes superlatius que caldria accentuar; una vegada posicionat sobre el verd és capaç de convertir la geografia del terreny de joc en un camp minat per als seus adversaris. I en segon lloc; maximitza i esprem els seus recursos. És a dir, el que sap fer ho fa molt bé. El fet redunda en el treball que està efectuant Joaquín Caparrós i el seu cos tècnic. El Levante és un equip recognoscible encara que per als seus oponents es convertisca en un jeroglífic de difícil resolució. Durant la pràctica totalitat del primer acte el Real Valladolid va lluitar contres les seues pròpies ombres. No hi havia llum en el seu joc. El conjunt blaugrana va reprendre la imatge abocada en Anoeta fa dos setmanes. Podia confrontar-se l'onze de Zorrilla i comparar-se a què va emergir en el coliseu realista. No hi havia variacions. Tampoc va haver-hi modificacions conceptuals.
El Levante va marcar la ratlla amb dos línies molt juntes disposades sobre la meta de Keylor i va esperar amb paciència a què el Real Valladolid fora caient en la trampa entreteixida. I la dinàmica va seguir el seu curs. L'equip local no trobava els espais sobre els quals llançar-se sobre la meta de l'arquer tico. Navas va viure una de les cites més plàcides dels últims temps. I el porter acumulava adjectius i qualificatius en cada una de les seues aparicions. El Real Valladolid es va estretir sobre el cércol granota. La tela d'aranya entreteixida va absorbir totalment el seu joc. No va haver-hi metafísica en les bótes dels jugadors locals, ni cap indici de verticalitat en el seu joc. Va prevaldre l'horitzontalitat i la falta de profunditat i d'imaginació per a situar a l'onze de Caparrós a la vora de l'abisme. I l'infern es va materialitzar en l'equador del primer acte. Ivanschitz es va associar amb Casadesús.
Es tracta d'una acció amb infinitat de capítols. Tensa la cama l'atacant austríac i rebla algun company, en eixe cas Casadesús arribant des d'arrere com un tren express. El partit estava en el punt de cocció adequat. No obstant això, en les files del bloc de Pucela brilla Javi Guerra. L'atacant va extraure una diana redemptora del no-res. No hi havia excessius senyals del Valladolid quan va sorgir el geni de l'atacant per a rematar sense a penes força. El baló va fer un estrany i es va colar en la meta de Keylor Navas. Els detalls, per nimis i insignificants que siguen, poden variar l'escenari del duel. Pareixia que el Valladolid aconseguia desprendre's de la cotilla que li havia oprimit amb anterioritat. El partit es desbocada i el Valladolid sospirava. Es trobava més a gust en eixe ambient. Branca va conduir les accions de major perillositat per l'espai esquerre del camp, però el Levante entre les seues pertinences té la capacitat de tancar les files i joguetejar amb el sentit del duel. Caparrós va optar per la introducció de més efectius en la medul·lar amb l'estrena de Sissoko. La seua intenció era exercir un efecte de refrigeració del partit per a atrapar un punt que tenen un enorme significat.