Potser no hi haguera dubtes, però si cap a falta alguna imatge per a comprovar el grau de cohesió i de compromís que manté el Levante amb si mateix i amb la competició en què s'inserix bastaria de fer una ullada al partit que les hosts blaugranes van afrontar davant del Sevilla. El Ciutat de València enfrontava a dos equips que compartia espai i àrea d'influència en la zona intermèdia de la classificació. No obstant això, per al llevant, des d'un prisma particular, els amperes del duel augmentaven, màximament després de col·leccionar set setmanes d'inanició. La victòria es resistia des dels dies finals de gener quan va caure el Valladolid com forà. I des d'eixa data la plantilla ha anat superant contratemps. El més accentuat; la pèrdua de Martins després del seu marxa al futbol americà, potser en el moment més determinant i complex del curs. Per eixa raó, l´encontre davant del Sevilla adquiria calat des d'un prisma mental i esportiu. No era un partit més en la seqüència establida. Es tractava de tornar a la vora després de circumdar per les tenebres. És a dir; es tractava de posar punt final a un cicle les seqüeles del qual podien pesar més en la psique dels jugadors que en l'accepció esportiva a la vista dels 37 punts amassats pel bloc.
El Levante va desterrar fantasmes, va brindar amb una nova victòria davant de la seua masses social i es va gitar situat en la frontera dels 40 punts amb la càrrega emocional afegida que implica accedir a eixa puntuació que històricament sol lligar el seu posseïdor a l'univers de la Primera Divisió. El Levante va recuperar la memòria col·lectiva i va realitzar un exercici de reafirmació general davant d'un adversari que li va discutir el partit en distintes fases del mateix. La fe, la claredat d'idees i les ganes de competir van mantindre en peu als futbolistes blaugranes en els moments de major incertesa, principalment en els minuts finals de la cita quan la figura de Munúa aconseguix engegantir-se davant de Negredo i Navas. L'orgull mai es perd en la contornada del barri d'Orriols. Eixe sentiment està molt arrelada en el conscient de l'equip. És un senyal d'identitat. Potser el Levante va variar en relació a la versió presentada en jornades anteriors.
Acostumat a pertercharse sobre els seus dominis i a eixir amb velocitat, aprofitant els espais generats, va acceptar el partit sense treva que va proposar el Sevilla. El cuiro circulava lliure de peatge per la contornada de les metes de Munúa i de Beto. En realitat, l´encontre anava de nord a sud i d'est a oest sense a penes transicions col·lectives per la medul·lar. El pes de Pape Diop i d'Iborra era menor que en altres confrontacions. Les aparicions dels mitjapuntes blaugranes eren un continuat focus de problemes per al bloc d'Emery. La velocitat i la mobilitat de Pedro Ríos, Michel i Rubén van desequilibrar a la rereguarda sevillana. Des de l'inici del duel el Sevilla va tindre tendència a partir-se en la medul·lar. És inqüestionable el talent dels atacants blancs, però eixa fortalesa i capacitat de matar un partit contrasta amb els dubtes que va generar en defensa i en la zona intermèdia. Els centrecampistes no amalgamaven la producció del futbol visitant. La partida era d'anada i tornada, però podia fracturar-se en la zona de mitjans. El Levante va llegir eixa circumstància del joc del seu rival i es va aplicar en la pressió en eixe espai. Si el grup de Juan Ignacio aconseguia desactivar el passe en la línia de mitjans podia presentar-se en les proximitats de la meta de Beto amb celeritat i perill.
El gol exemplifica esta tendència. Maduro va fallar en la recepció i per alli es va colar Rubén. El canterà va conduir el cuiro, va alçar la vista per a atalaiar l'horitzó i va ajustar el baló al pal esquerre de l'arquer portugués. L'estirada de Beto va ser estèril. El gol referenda part del catàleg de les virtuts exhibides per Rubén. La desimboltura és un valor que cotitza a l'alça en l'expedient de l'atacant. Rubén va firmar un dels partits més excelsos de l'exercici amb l'elàstica blaugrana. I és possible que Fazio tarde a oblidar la seua figura. El rendiment i la posada en acció de Rubén és continuada i seguix una progressió clarament ascendent. El futbolistes de Xàtiva va tancar una acció que es va repetir al llarg del partit. Amb anterioritat, Michel va gaudir de dos projeccions cap a la porteria rival encara que la resolució no va ser la mateixa. Acquafresca va xocar amb Beto. I en els minuts finals dos eixides fulgurants van acabar amb Diop estavellant el baló en l'exterior de la xarxa, després d'un passe filtrat de Pedro Ríos, i amb Roger xocant amb el pal de Beto. No obstant, el perill va rondar la meta de Munúa, bàsicament després d'un rebutge que va caure en els peus de Negredo que l'atacant no va aprofitar.