El Levante UD, a la conquista del Coliseum Alfonso Pérez

El Levante U.D. va metabolitzar la derrota del debut de lliga davant del Sevilla en l'Estadi Ciutat de València fa dos setmanes amb un grau de sensatesa i de maduresa exemplar. No va haver-hi discursos catastrofistes darrere d'un entropessó més contundent per la susceptible informació que emana de l'amplitud del resultat que potser pel joc abocament per ambdós conjunts sobre el tapet verd del feu d'Orriols. Tampoc van acompanyar a la derrota reaccions tremebundes. Ni lamentacions desaforades. Ni discursos desproporcionats amb tendència cap a la hipèrbole.

L'esquadra que prepara des de la banqueta Luis García i la totalitat dels estaments que conformen la societat saben amb sobrat coneixement on es troben i la naturalesa del destí que espera al club en el marc de l'exigent i despietada Lliga BBVA. En tot cas, la derrota enfront d'una entitat inserix en la competició europea no resulta definitiva en l'epifania del curs de lliga 2010-2011. El col·lectiu manté els oremus. I la fidelitat a un programa estructurat i organitzat que conjuga amb la il·lusió i l'esperança. El seu rostre és dur i impertorbable, a pesar dels pronòstics desoladors que pretenen convertir al club en la cendrosa de la Primera Divisió atenent a uns paràmetres en què preval en gran manera una qüestió estrictament econòmica.

Pareix un fet comprovat i d'una importància supina conéixer l'espai en què t'ubiques per a mesurar les reaccions i enfocar-les des de la certesa i la conveniència. Com els vells terços que lluitaven en el segle XVI per la Vella Europa en nom de Castella el grup vol fer fortuna en un medi hostil i atroç. Dos setmanes després de l'encontre que tornava al Levante U.D. a les coordenades de la Primera Divisió el col·lectiu torna les trinxeres per a enfrontar-se al Getafe en el Coliseum Alfonso Pérez. Els desafiaments es multipliquen en este exercici de Lliga. I el repte immediat és assumir la condició de forà sense complexos ni pertorbacions. No s'albiren duels menors en un univers extremadament sever.

L'empremta de l'esquadra del sud de Madrid durant el curs anterior accentua l'enteresa i solvència del seu joc com a local. L'equip blau va finalitzar el trajecte de lliga com un dels blocs més ferms i consistents en qualitat de local. És cert que, a priori, ha perdut vigor, potencial i fins a gol amb les marxes de Pedro León i Soldado encara que s´ha tractat de recompondre amb l'adquisició de jugadors assaonats en la categoria. I manté l'estil i la proposta que distingix Michel. No obstant això, el mèrit del Getafe és extraordinari si s'amplien els marges. La seua capacitat de supervivència en un món summament competitiu és més que estimable. I ho ha fet explotant els seus recursos i bases amb intel·ligència i imaginació.

Sorgix en la Primera Divisió com un espill sobre el qual haurien de reflectir-se els equips que procedixen des dels punts menors del futbol. Des de la seua arribada a l'elit en la temporada 2003-2004, agafat de la mà del Levante de Preciado, ha anat en continuat progrés escalant posicions en la Lliga de les Estreles i adquirint notorietat. El seu creixement és innegociable. És un equip acostumat a reinventar-se cada temporada. La seua imatge s'ha vist enfortida com demostra la seua estada a Europa i el seu protagonisme en dos finals de Copa del Rei situades sobre esta cronologia. És inqüestionable que el Levante oposarà resistència al grup madrileny. És una qualitat que distingix als grups que prepara Luis García. El tècnic ha incidit en eixa línia argumental durant la seqüència que separa el partit de Sevilla de la prova en Getafe. La derrota va ser didàctica i va mostrar ensenyances que no s'han d'oblidar.