La grada del Ciutat de València premiava el terrible esforç dels seus jugadors amb una ovació atronadora quan els pupils de Juan Ignacio Martínez encaraven el camí cap a al vestuari després de resoldre el tercer partit consecutiu en la competició de lliga. Hi havia motius sobrats per a donar tantes mostres de goig col·lectives. La tercera victòria enllaçada en el temps, en una setmana realment fantàstica, entronca amb l'obtenció d'una classificació un tant inesperada salpebrada amb la suma d'onze punts que situen a l'esquadra d'Orriols en la zona més noble de la Primera Divisió. Pareix que sobre l'Estadi Ciutat de València s'ha instal·lat un anticicló. Les alegries se succeïxen. Les victòries es concatenen, però potser, i per damunt d'este aspecte d'un valor notable, subjau principalment l'experiència i l'ofici que destil·la el Levante de l'exercici 2011-2012. És un equip quallat. I ho demostra en cada partit. Té aplom i coneix les claus per a martellejar al rival; en el moment just. La victòria davant de l'Espanyol va arribar des d'una jerarquia inqüestionable en les àrees. Des d'esta perspectiva pot argumentar-se el sòlid triomf conquistat després dels gols de Rubén i Barkero amb un tir, amb denominació d'origen, que es va colar per l'esquadra dreta de Cristian Álvarez. No hi ha antídot als famosos barkerazos.
A vegades es dibuixen partits en què res és el que pareix. Durant tota la vesprada una sensació d'una certa fatalitat pareixia posar-se sobre la porteria de Munúa. En moltes fases de la confrontació l'Espanyol va imposar el seu domini a partir de la tinença del baló. Com a conseqüència les arribades sobre l'arc defés per l'arquer granota se succeïen. Verdú connectava amb Sergio García i Thievy amb relativa freqüència. L'esfèric recorria el perímetre defensiu local. I no obstant això, els gols anaven caient en la porteria de Cristian Álvarez. En realitat no va ser un misteri indesxifrable. Ni tampoc un expedient X. La resolució del partit va estar en les àrees d'ambdós esquadres. I en eixa faceta del joc la clarividència del Levante va ser absoluta tant en la zona més pròxima i pròxima a Munúa com en les antípodes del terreny de joc partint de les aparicions de Juanlu, Koné i Rubén.
L'atacant es bastava per si mateix per a crear dubtes raonables entre els defensors. L'acció es va repetir en infinitat d'ocasions; baló en profunditat del porter sobre l'aparició de l'africà per a generar incertesa entre la rereguarda espanyolista. El Levante no necessitava armar el seu futbol des d'arrere per a plantar-se en les voltants de Cristian Álvarez amb perillositat. En certa manera, l'origen de les dianes blaugranes denúncia la flaquesa visitant. Rui Fonte va enrotllar a Juanlu en un penal potser de parvulari. En la segona fase, va ser Amat qui va agafar Rubén quan l'atacant asturià havia guanyat la posició. La jugada va tindre unes conseqüències encara més nefastes. Rubén no va errar des dels onze metres reeditant les sensacions que havia sentit amb anterioritat i el defensor va anar al vestuari deixant a la societat catalana en inferioritat.
Els gols van ser una espècie de metàfora del desenrotllament de l'encontre. La pegada del Levante va ser descomunal. Arrere Nano i Ballesteros es convertien en una roca per als atacants forans. Ballesteros inclús es va permetre el luxe d'assentar a Thievy en un pam de terreny i eixir amb el cuiro pegat al peu. Ballesteros s'assembla a un colós. L'esquadra de Juan Ignacio Martínez mostra una capacitat superlativa per a llegir els partits i acomodar-los en benefici seu tractant d'explotar les seues qualitats. El fet ressalta les condicions del col·lectiu. No hi ha gens millor que conéixer les teues virtuts per a amagar defectes. El gol de Rubén pareixia sentenciar la cita, però l'Espanyol es va reenganxar després d'un gol de Moreno després d'un tir en semifallo de Pandiani. No va haver-hi temps per a les lamentacions. Ni per a la incertesa que pot provocar un marcador ajustat en els minuts més compromesos. En eixe moment va sorgir entre la immensitat de la gespa Barkero per a armar una esquerrana sedosa i prodigiosa i sentenciar, ja de manera definitiva, una batalla més.
Levante UD: Munúa, Javi Venta, Ballesteros, Nano, Juanfran, Xavi Torres, Iborra, Valdo, Rubén (Barkero, m.66), Juanlu (Pallardó, m.76) i Koné (Aranda, m.75).
RCD Espanyol: Cristian Álvarez, Javi López, Amat, Héctor Moreno, Didac, Rui Fonte, Forlín, Romaric (Javi Márquez, m.63), Verdú, Thievy (Pandiani, m.63) i Sergio García.
Gols: 1-0, m.14: Rubén, de penal. 2-0, m.58: Rubén, de penal. 2-1,m. 72: Héctor Moreno. 3-1, m.76: Barkero.
Àrbitre: Pérez Lasa (comité basc). Va amonestar pel Levante UD a Juanlu i per el RCD Espanyol a Rui Fonte, Forlín i Marquz. Va expulsar amb roja directa als espanyolistes Amat (m.57) i a Pandiani (m.80). Va expulsar al fisio del Espanyol, Manuel González (m.86).
Incidències: 10.398 espectadors.