Va tocar Juanlu en va tallar i va empalar Iborra un projectil que va doblegar les mans de Moya en el seu camí cap al gol. La ruta es va materialitzar. El cuiro va impactar amb violència en el travesser i va botar en l'interior de la porteria de l'arquer del Getafe, si bé per mor d'un efecte mortífer va eixir despedit cap al terreny de joc. El col·legiat va interpretar que l'esfèric no havia traspassat el llindar del gol. Qüestió de centímetres. El temps va paréixer congelar-se en el Ciutat. La grada va rugir el crit del gol. Els jugadors blaugranes van alçar els braços en senyal de goig, però ni l'assistent, apostat sobre la tribuna, ni l'àrbitre van emprendre l'enèrgic recorregut cap al centre del camp que sanciona la sort suprema del futbol. No pot dir-se que al Levante li faltara el gol en un partit trepidant en la seua epifania i conclusió i trufat d'ocasions de molt diversa índole i condició durant el desenrotllament dels noranta minuts. La canonada d'Iborra justifica este plantejament. El Getafe va ser capaç de sobreviure en un encontre hostil marcat pels pals i les excel·lents i continuades aparicions de Moyà. La seua figura es va engegantir per moments aconseguint la immortalitat. El Llevant va dominar al seu oponent de nord a sud i d'est a oest. L'esquadra que prepara Juan Ignacio va ser molt superior en quasi totes les facetes del joc encara que li va faltar definició per a ajusticiar al seu adversari i quan ho va fer el gol no es va materialitzar en el lluminós.
Mai és fàcil afrontar un partit que apareix situat entre mitja de dos batalles superlatives. El duel davant del Getafe naixia amb el record del xoc davant de Rubín Kazan i amb la vista posada sobre Moscou davant del mateix rival amb el retorn de l'eliminatòria d'octaus de Final de la Lliga Europea. Juan Ignacio va realitzar un exercici de confiança amb les rotacions efectuades. El missatge que va llançar era evident. Sense Barkero ni Martins sobre el verd i amb Juanfran i Ballesteros reclosos en la banqueta, part de la columna vertebral del col·lectiu blaugrana, el preparador va decidir que era l'instant per a reivindicar a la resta del planter. La resposta dels futbolistes que van botar al camp va anar en consonància amb el perfil del plantejament mostrat pel preparador. El Levante no va perdre les credencials que li identifiquen. Ni les seues coordenades. L'equip va ser recognoscible des del principi fins al final. Llis i contundent en tasques defensives es va projectar amb fúria cap als dominis de Moyà.
L'arrancada de la cita va ser paradigmàtic. Rubén es va associar amb Acquafresca i l'italià es va enfrontar a Moyà sense més obstacles que la porteria visitant. El porter va aguantar estoicament per a allunyar l'esfèric. Els protagonistes van tornar a trobar-se minuts més tard. En esta ocasió, l'atacant va buscar el pal llarg del meta quan s'incorporava pel costat esquerre de l'atac Pedro Ríos sense més companyia que la seua pròpia ombra. Moyà va allargar la mà per a desbaratar l'acció que va acabar amb un potent tir des de la frontal de l'àrea de Pedro López que va repel·lir amb virulència el pal. El clima del partit era propici per als interessos blaugranes. Les aparences portaven a l'engany. El domini del cuiro era per a un Getafe excessivament previsible i parsimoniós en tasques ofensives. La còlera la materialitzava un Levante que cap a de la verticalitat i de l'agilitat una manera per a accedir als voltants de Moyà.
Pedro López va esgarrar el flanc esquerre de la rereguarda forana i Rubén cap al propi per l'altra part de la geografia del camp. Uns metres per davant la mobilitat d'Acquafresca generava espais i punts de fuga que el Levante va aprofitar. L'actuació de l'italià va resultar convincent encara que li va faltar el gol arredonir un brillant partit. L´encontre va anar en un únic sentit. Va ser un duel monòton amb preponderància del Levante. Del Getafe a penes si existien notícies amb l'excepció d'una entrega esborrallada de Nikos que va poder aprofitar Diego Castro. L'esquadra granota va decidir amotinar-se en els minuts finals. La seua posada en escena va ser impulsiva. El Getafe va patir un estat de lloc de què va eixir indemne de vegades per l'aportació estel·lar del porter, per la falta de punteria dels atacants locals i en última instància pel destí capritxós d'un baló que va besar el sòl superant el límit que marca el gol encara que va eixir despedit en direcció contrària.