Potser hauré que apel·lar a la filosofia orteguiana per a conceptualitzar l'enfrontament entre el Levante i el Villarreal. Allò del ‘jo i les circumstàncies' en la seua aplicació a la disciplina del futbol. El tema és com menys recurrent a la vista dels fets que van contextualitzar la cita en el feu d'Orriols. Potser no puga entendre's la vida d'un individu sense partir de les circumstàncies que el rodegen i mediatitzen. De vegades, en el futbol succeïx una cosa semblant. Un partit proposa, a priori, una idea, però les circumstàncies determinen una realitat molt diferent de la plantejada. En eixe cas, la conjuntura marca el desenrotllament de la confrontació com una força virulenta que no és mal·leable, ni manejable. L'equip que prepara Joaquín Caparrós va entendre, des dels albors del duel, que no sempre tots els factors que rodegen al futbol poden controlar-se. Als deu minuts de la confrontació Keylor Navas, capficat i apesarat, posava rumb cap al vestuari. Pel camí va creuar una mirada i les mans amb Javi Jiménez. Les notícies no eren especialment falagueres. En eixa seqüència del partit el Levante afrontava una inferioritat durant més de huitanta minuts amb desavantatge en el lluminós després del gol de Bruno.

Una cruel condemna davant d'un adversari que es maneja els temps del futbol amb soltesa i que se sent reforçat en l'arrancada de la competició. El vernís de l'encontre va quedar establit des de la mateixa arrancada. Des del principi va ser un partit entre dos ànimes descompassades; èpica i passió contra l'harmonia i la pau espiritual que proposava albirar l'horitzó amb avantatge en marcador i amb la possibilitat de governar el partit amb la superioritat que va propiciar l'eixida del verd de l'arquer costa-riqueny. Massa avantatges per a una esquadra que marxa per la Lliga amb les ales desplegades després de porgar penes per la categoria de Plata. I la crònica de successos va augmentar amb la inoportuna lesió de Baba. L'atacant senegalés va abandonar el rectangle de joc amb molèsties en l'adductor. A penes havien transcorregut vint minuts des del punt d'inici i els plans establits en la ment de Joaquín Caparrós van botar en mil trossos. De sobte. El tècnic va reaccionar amb la inclusió de Rubén.

A vegades els partits cal desencriptar-los des de la qualitat del joc. No va ser el cas. El Levante assumia una epopeia d'una dificultat supina. I es va aferrar amb força a eixe argument durant molts minuts per a intentar tornar a un enfrontament que s'anava des de la claredat. Este equip no se sol rendir. Les dificultats no acovardixen a una plèiade de jugadors experimentats i assaonats en mil batalles, si bé és cert que plantegen una complexitat difícil de superar. La veritat és que el Levante es va enfrontar a un adversari amb una pàtina de brillantor inqüestionable. El Villarreal no és refractari a la identitat del seu preparador. Els equips se solen paréixer als seus tècnics. Hi ha un llibre d'estil recognoscible en les bótes i en els moviments dels jugadors grocs. I eixe aspecte és un mèrit atribuïble a Marcelino. Es tracta d'un equip recognoscible des d'una perspectiva general que compta amb dos jugadors per damunt de la resta; Bruno i Cani, atés que Gio no va aparéixer per la faç del Ciutat.

Potser no hi haja millor expressió de la proposta del Submarí que la gènesi de la pena màxima que va condicionar la totalitat de la cita. Cani en el balcó de l'àrea va acariciar amb precisió de cirurgià l'esfèric sobre l'entrada d'Uche. L'acció va ser exquisida. Un pinzellada de fantasia i d'una qualitat inqüestionable. Cani va festejar els tres-cents partits que assaonen el seu currículum en Primera Divisió amb una actuació fabulosa. El futbolista aragonés era capaç de canviar l'orientació del duel cada vegada que el cuiro queia en els seus peus. Caldria incloure en el catàleg d'efectes del Villarreal a Uche. L'atacant va protagonitzar l'acció de la pena màxima i va adornar el seu expedient amb dos gols que catapulten l'inquilí d'El Madrigal en la competició. Amb tot, i a pesar de l'avantatge, el Villareal no va tancar el partit fins al final; un aspecte que reforça la mentalitat del col·lectiu granota. I la forma amb què encaren les dificultats. El Levante no es va exiliar de l'encontre fins que esgotat no va tindre més remei que claudicar davant de les dianes d'Uche. Els seus recursos es van limitar en excés, és cert, però es va mantindre dreçat i en peu com aquells guerrers orgullosos  a què només la mort podia abatre.