El futbol és com un laberint de passions i, a vegades resulta summament complex arribar a desentranyar eixe tipus de passions inherents a la disciplina del baló redó. El Zhar va ser capaç de fer-ho en un partit que pareixia refractari a eixe tipus d'emocions desenrotllades sobre el verd de l'Estadi Ciutat de València en una nit màgica i repleta de gols que va confirmar el primer triomf granota en qualitat de local de l'Era Caparrós. El pròleg de la confrontació advertia del perfil que presentaven dos societats que pareixien compartir infinitat d'imatges. El Levante i l'Espanyol guarden similituds quan es proveïxen sobre el camp per a afrontar els encontres de la competició oficial. No són dos clons, però és evident que guarden una sèrie de paral·lelismes. I un comportament parell quan s'adeqüen sobre el verd. Dels equips confeccionats per Joaquín Caparrós i Javier Aguirre es ressalten bàsicament la seua capacitat de treball, l'innegable compromís, la solidaritat grupal, la primacia del col·lectiu i l'esforç stakhanovista sobre el camp. Són blocs de mirada dura i cama forta. Potser primen les emocions sobre el contingut estètic, però el futbol, de vegades es mou per altres paràmetres. La capacitat de canviar el paisatge establit és un aspecte que pot ser decisiu. I el Zhar va conjugar amb eixe postulat sobre el past del feu d'Orriols en una nit que tardarà a oblidar per a benefici d'un Levante que es marxa fins als setze punts després de les disputa de les deu primeres jornades. Els números són reveladors.
Nabil va establir les diferències en un duel aparentment entre dos iguals. Va definir el fat de l'encontre amb una actuació certament polièdrica. L'atacant marroquí va causar estralls entre els defensors blanquiblaus que mai van trobar els ressorts per a aconseguir cessar la seua activitat. Nabil va ser com una ombra indetectable i realment torbadora per a l'Espanyol. El protagonisme d'El Zhar queda evidenciat en la formació i finalització dels tres gols que van il·luminar una victòria que el bloc necessitava celebrar en el feu del barri d'Orriols en perfecta comunió amb la seua massa social. Una acció de potència va acabar amb una pena màxima, que la televisió va confirmar que no era, ja que el contacte es produïx a l'ingressar en l'àrea espanyolista, executada amb un plus de fredor pel davanter. Minuts després va narcotitzar els defensors per a col·locar el cuiro en el cap de Baba. I en l'enllumenament del segon acte es va traure un fuetada que va il·luminar l'esquadra de Casilla.
El Zhar va estar present en les accions més candents i determinants de la confrontació. Baba amb la camiseta blaugrana recupera sensacions que pareixien perdudes en els últims temps. El senegalés va deixar imprés el seu distintiu amb un estètic acabament que va mutar el sentit del centre procedent de les bótes d'El Zhar. Va ser un cabotada marcada per l'ortodòxia en la seua execució i moviment. El creixement de Baba és exponencial als galons adquirits per Pape i Simao en la línia de mitjans. No obstant això, hi ha més indicatius que accentuen la pau espiritual que guien els seus moviments sobre el camp. I potser sorgirà una acció definitòria. Baba va aprofitar una cessió involuntària de Fonts en la vora de l'àrea per a armar la seua cama i tractar de sorprendre a Casilla, encara que el baló va passar xiulant per damunt del travesser. Va ser una jugada veloç en l'execució. Baba no va haver de pensar en excés. Són els automatismes que caracteritzen als killers del gol i les seues prestacions van en consonància amb els seus predecessors en el càrrec a l'estil de Caicedo, Koné o Martins.
Baba li va tornar al Zhar els servicis prestats en el seu gol amb un taconas superlatiu, que va abaixar un baló caigut del cel, que va preludiar la segona diana del marroquí. Va ser un tant que definix la filosofia del Levante. Tres tocs consecutius i a festejar el gol amb la grada. Potser per damunt de qüestions personalitzades, calga emfatitzar els valors col·lectius d'un grup que coneix les seues limitacions i es llança amb passió a extraure el màxim dels rèdits possibles de les seues qualitats. El Levante presenta unes característiques que calen en el seu imaginari com a equip i li definixen com a adversari sobre el rectangle de joc. És possible que la seua principal virtut siga ensopir als seus adversaris fins a fer-los desaparéixer de la faç del verd. És una tasca lenta, però tan eficaç com letal. El bloc va creixent a partir d'un orde metòdic i una concepció on prima la col·lectivitat. Els seus rivals perden el sentit fins a caure presos de la incertesa. Potser serà una altra manera d'entendre el futbol, encara que tan vàlida com un altre tipus de filosofia. Els resultats autoritzen esta proposició.