Res pareixia acompanyar en la nit de Barcelona. Ni la climatologia imperant, ni el format d'una competició que desterra qualsevol indici de sorpresa, i que és molt possible que necessite una revisió, ni tan sols l'escenografia. La pluja es va sumar als fastos d'un partit sense atractiu des del seu naixement. Les jerarquies estan molt establides en el desenrotllament del trofeu i és innegable certificar que la confrontació estava marcada pels fets que van succeir una setmana abans en el feu del Ciutat de València. Pareixia una quimera esperar alguna cosa especial d'una confrontació que sorgia maleïda. Caparrós en les hores prèvies va dogmatitzar sobre la seua evolució. Hi havia dos plantejaments inequívocs defesos pel tècnic; oferir una versió rocosa i evitar contingents en forma de lesions. Sèrgio va abandonar el verd quan el primer acte de l'enfrontament no havia conclòs i l'aventura copera va concloure amb una nova golejada per part d'un Barça molt més efectiu que atractiu en la seua disposició i plantejament que va minimitzar el gol inicial de Vyntra.
Pareixia una bona decisió evitar que el Barcelona rondara a gust pels voltants de l'àrea defesa per Javi Jiménez. L'esquadra que prepara Caparrós es va parapetar sobre si mateixa en un intent per evitar que el quadro blaugrana gaudira d'autopistes sense peatge per les quals colar-se com a pas previ al gol. Desactivar el joc local era una obsessió per a un col·lectiu que va emergir des de la banqueta amb les idees molt clares. Dos línies de quatre jugadors amb el ferm propòsit d'evitar badalls i obertures per les proximitats de la porteria granota. El Barça va paréixer caure en la trampa en els primers compassos de la cita. El seu ritme era tortuós; excessivament parsimoniós. Amb Messi seguint l'evolució de l'encontre des de la banqueta, el baló circulava per les bótes d'Iniesta i de Cesc Fábregas, però a penes si tenia velocitat en la presa de decisions finals.
Sense res que perdre, el Levante va tractar de xafar l'àrea de Pinto. Com succeïx en les últimes setmanes, el bloc va donar mostres del seu poder en les accions d'estratègia. Vyntra va recórrer tota la geografia del camp per a rematar un servici de cantó. El defensor grec va tindre la deessa fortuna del seu costat. El seu cabotada anava fora, però es va topar amb el cos de Seri Roberto i va acabar en el fons de les xarxes de Pinto. En l'espai contrari del verd, el Levante movia amb soltesa i diligència preparant l'una i l'altra emboscada amb la finalitat de confondre a l'equip blaugrana evitant que es moguera amb facilitat. I la trama pareixia oferir els resultats esperats. No hi havia excessives notícies del Barça en les proximitats de Javi Jiménez. No obstant això, no pareix una tasca senzilla enfrontar-se a un grup trufat amb tanta abundància de recursos. Atacava el Barça de manera un tant funcionarial quan el cuiro va acabar en la bótes d'Adriano. Va ser la típica acció d'un equip acostumat a tocar i a tocar en l'eterna busca d'espais. El cuiro va passar per les bótes d'Iniesta i de Cesc i va acabar amb un sabatada d'Adriano un tant inesperat que va superar l'estirada de Javi Jiménez.
El duel va canviar. Puyol va aprofitar un servici de cantó per a alçar-se sobre el cel replet de pluja de Barcelona i canviar la trajectòria de l'esfèric davant de la mirada perduda de l'arquer local. Amb el partit esgarrat i el Levante ferit, el Barcelona va resoldre la confrontació en a penes dos minuts. Alexis va aparéixer per l'interior del perímetre defensiu llevantinista per a reblar un centre de Tello i culminar un tir d'Adriano que va xocar en El Adoua i va acabar en el travesser de Javi Jiménez. L'atacant xilé únicament va haver d'acompanyar al cuiro amb el porter inert en el sòl. El cronòmetre es posicionava en el minut cinquanta-un. Quedava un món i començava un mal somni per a un Levante que es despedix de la Copa després de situar-se entre els huit millors de la competició.