Potser la igualada saldada en l'Estadi Ramón Sánchez Pizjuán enfront del Sevilla, consignada amb la diana redemptora obtinguda per Casadesús, comporte en essència molts més aspectes que els merament quantitatius, ja de per si replets de contingut per a un equip necessitat ampliar els marges del seu graner amb punts en eixa pertinaç fugida des dels estrats més pantanosos de la classificació. Des d'eixe prisma, potser es convertisca en la metàfora de la fe, de la convicció i de la confiança en una idea a què el col·lectiu granota es va aferrar. Agarrat a estos valors, que accentuen en major grau el pla estrictament emocional, i en un duel que va escenificar la més cruel de les batalles, amb el cronòmetre vorejant els cent minuts en funció de les reiterades interrupcions que, per moments van esgarrar l'encontre, el Levante va eixir indemne i amb el seu esperit fortament reforçat després de rescatar un punt ja en els minuts finals d'una confrontació que va comptar amb un suplement extra aterridor. Eixe cicle final es va caracteritzar per la intensitat i per l'emoció i pels reiterats sobresalts. Va atacar el Sevilla, tractant d'esprémer al màxim ocàs del partit, com si li fora la vida en cada acció protagonitzada pels pupils d'Emery, i va resistir el Levante amb la fe i el coratge que va caracteritzar els guerrers creuats. Mariño va fer la resta després de repel·lir amb el pit un potent tir de Coke a boca de canó. En eixa jugada va estar la sort definitiva d'un duel que dimensiona la figura de la institució blaugrana.
Hi hi ha aparicions en els encontres que resulten paradigmàtiques davant dels que succeirà. Casadesús va xafar l'àrea de Beto amb valentia res més iniciar-se el duel. L'atacant va superar l'eixida de l'arquer amb elegància, però el cuiro va xocar amb el cos de Carriço. No va ser testimonial la presència en la confrontació del jugador balear. És evident que està de dolç en les últimes setmanes. El gol és el principal indicatiu d'este protagonisme que està adquirint en dates més recents, encara que caldria incidir en altres aspectes del seu joc que resulten menys visibles, però que compten amb un valor estratègic i infinit en el context del joc col·lectiu. Casadesús entronca amb eixa teoria de la localització que ressalta el fet d'estar en el moment just en el lloc triat. I no és únicament una qüestió a imputar a l'atzar. La intuïció juga un paper capital. Sap moure's entre línies com un líquid per a convertir-se en un sòlid quan l'ocasió ho requerix.
Va endevinar el rebutge de la fusta per a ajusticiar a l'Almeria i va aprofitar un error de Beto per a neutralitzar la diana de Vitolo. El Levante va emergir en el feu de Nervión amb un programa clarament estudiat. Es previa un xoc amb un alt contingut tàctic. La seua versió més col·lectiva es va materialitzar sobre el verd des de l'alba del duel. Va ser un bloc consistent i amb contingut. El Levante va apel·lar a un orde estricte i rigorós per a tractar de desactivar al seu rival. El pla no li va anar malament en la seua execució global. L'objectiu era clar. Calia emmascarar el partit a fi d'evitar que el Sevilla es poguera desplaçar amb velocitat pel terreny de joc. És conegut que amb espais pels quals progressar, i amb la possibilitat d'explotar la contra, el bloc d'Emery adquirix un plus de perillositat notori. El Levante va ser capaç de contrarestar els arguments esgrimits pel Sevilla. L'entitat andalusa mai es va sentir còmoda en el plantejament del partit proposat pels seus oponents. El baló no corria amb clarividència i el joc de l'escuderia sevillista tenia tendència a embossar-se en la zona intermèdia del verd. La labor dels centrecampistes blaugranes va ser determinant. Sissoko i Pape van contrarestar el domini local en la medul·lar.
El Levante marcava el camp amb la posició de dos fronteres inamovibles amb Barral i Casadesús uns metres per davant. Amb tot, el Sevilla no necessita excessives dissertacions per a arribar al gol. Va ser suficient amb una aparició de Deulofeu per a contactar amb Vitolo i perforar la meta de Mariño. El gol no va suposar una variació substancial del duel. El Levante va continuar rondant pels voltants de Beto alimentant la sensació de perill. És cert que Bacca va poder ampliar les distàncies i establir una renda major, però va aparéixer Juanfran per a mantindre al Levante en el partit. L'acció va resultar clarivident. El partit s'anava guanyant en densitat per al propietari del Sánchez Pizjuán mentres que el cada contra de les hosts d'Alcaraz s'endevinava la possibilitat d'empatar. La possessió en el segon acte va denunciar el significat del partit i va tornar a desmentir eixa teoria argumental exposada d'un Levante sense raonament quan entra en contacte amb el baló. No es va mostrar descortés amb el cuiro en cada una de les seues accions. El gol va portar des de l'heterodòxia. Beto va errar en un rebuig que va aprofitar Casadesús. Restava un món per davant perquè el partit es va allargar deu minuts sobre el temps reglamentari. El Sevilla va estirar èpica per a resoldre un duel intricat. El Levante va saber defendre un marcador que li sap deliciós.