I a la tercera jornada va ressuscitar la societat granota. Va ser en la temporada 2006-2007 en el marc de la Lliga BBVA. Els fets succeïts en aquell moment conjuguen amb el temps present pel que travessa el Levante actual en el mateix espai competitiu. Per eixos misteris que acompanyen al futbol els passatges són concordants i podrien comptar amb un final paregut. El calendari de la competició de lliga no va ser especialment benèvol amb l'esquadra que preparava López Caro. A mitjan juliol del 2006 el capritxós bombo va emparentar al Levante amb el Sevilla i Real Madrid en la claredat de la Lliga. Era una arrancada marcada per una exigència absoluta.
Dos jornades terrorífiques per a iniciar un nou periple. El Levante va reprendre el pols de la competició com primerdivisionista, després d'una breu estada en la categoria de Plata, en l'Estadi Ramón Sánchez Pizjuán de Sevilla. El triomf va quedar fortament agarrat entre els murs de la instal·lació sevillista (4-0). No va haver-hi espai per al debat en el feu de Nervión. I el marcador va ser parell coincidint amb el desembarcament del Real Madrid de Beckham i Van Nistelrooy en el coliseu del Barri d'Orriols (1-4). Ettien va certificar l'únic gol blaugrana de la seqüència compresa per 180 minuts en un enfrontament caracteritzat per la voracitat anotadora de l'atacant holandés de la institució madridista autor de tres dianes.
El Levante que afrontava la tercera setmana del campionat de la regularitat enfront del Recreativo de Huelva en territori andalús havia d'alçar la mirada per a tractar d'observar a la totalitat dels integrants de la divisió. Era cuer amb un bagatge favorable d'un solitari gol pels huit que portava en contra seu. Els dígits entronquen amb els números que ostenta el grup que lidera Luis García en el curs 2010-2011. I la seua demarcació en la taula classificatòria també. Els pronòstics no eren especialment falaguers darrere d'un funest despertar, però el Levante va aconseguir rebel·lar-se davant de tanta fatalitat i va aconseguir trencar esta dinàmica negativa enfront del degà del futbol espanyol.
Va ser en la tercera jornada en el llindar que albira hui. I va ser una victòria agònica, però terriblement edificant a la vista de l'evolució i desenllaç del xoc. La confrontació pareixia destinada a morir sense que els atacants de cada un dels equips aconseguiren imposar-se als seus rivals. Va ser tal la supremacia dels defensors que va correspondre a Alexis Suárez, un central veterà, assaonat en mil i una batalles, qui trencara la paritat existent en el minut huitanta-cinc. El destí de vegades sol repetir-se escrupolosament. Si juguem amb la seqüència temporal per a tornar al present trobem ja fixat el duel entre el Levante i el Villarreal.
L'eix cronològic se situa en la tercera setmana de la competició. I l'entitat granota presenta un anhel i una aspiració semblant a què va mostrar diverses campanyes en unes dates parelles; la victòria redemptora darrere de sengles confrontacions térboles que van esclafar al club en el fang. Estem tranquils. Nosaltres estem units i forts. Estic segur que a poc a poc arribaran els bons resultats, reflexa Rafa Jordà. És cert que portem dos partits i no hem sumat cap punt, però el que més té porta ara sis, matisa l'atacant. Davant sorgix el Villarreal. El Levante torna a repetir l'experiència d'afrontar un trobat davant d´un adversari que competix a Europa. És el seu sinó, una espècie de maledicció que es repetix, des de l'enllumenament de la Lliga.