Quan tot pareixia perdut va aparéixer un focus de llum que va il·luminar la figura d'Ivanschitz. El partit s'anava sense remissió i la victòria pareixia somriure a les hosts que prepara Moyes. La diana de Canals va posar en franquícia el marcador en els minuts inicials de la segona fase, però el final de la confrontació oferiria emocions fortes. La fe és potser un dels intangibles que caracteritza al Levante dels temps més recents en l'àmbit de la Primera Divisió. Eixe aspecte és innegociable; una espècie de patent de cors que conferix una identitat recognoscible. I agarrat a la fe va rescatar una igualada que pareixia allunyar-se i que va saber a glòria als habitants del Ciutat de València després de l'evolució d'un partit aspre i summament esquerp; esquiu amb els preceptes més bàsics i fonamentals del futbol.
A David Navarro li va sobrar convicció per a porfidiejar per un baló que sobrevolava el cel ennegrit d'Orriols. El temps es consumia i el cuiro va impactar en el braç d'un defensor realista. La pena màxima la va transformar amb seguretat Ivanschitz. L'atacant austríac va patejar amb determinació des dels onze metres. No li va tremolar el pols. Ni va caure pres de lloes nervis. La seua condició d'especialista en les accions d'estratègia, elevat a la màxima expressió en la jugada més concloent. Va prendre impuls en direcció a l'esfèric amb la mirada fixa en els moviments de l'arquer basc. Rulli va véncer cap a un costat i Andreas va triar l'espai contrari per a rescatar un punt que no cal desdenyar en una competició tan prolongada.
Potser serà un raonament simplista i replet de pragmatisme, però cal barallar cada acció com si fóra l'última perquè cada punt va edificant la complexa fàbrica de la permanència. Hi ha partits que naixen davall el signe de l'equitat. El xoc entre el Levante i la Real Societat pareixia condemnat a mantindre eixe registre. En el còmput general de la confrontació va haver-hi un excés d'orde que era refractari a la creativitat. En el curs del partit va prevaldre el mètode sobre la imaginació; les certeses sobre el risc. No va haver-hi excessives aparicions dels atacants sobre els perímetres defensius dels seus adversaris. El xoc va ser dens i congestionat. El futbol en essència va escassejar. Els espais en direcció cap a les porteries pareixien vedats a les bótes dels futbolistes ubicats en l'avantguarda. El Levante va ser fidel a la seua metodologia.
No se sent irritat quan perd de vista l'esfèric. Es va replegar sobre si mateix per a esperar els moviments de la Real Societat i en funció del tràfic generat prendre determinacions. De vegades, va oprimint el seu adversari amb lentitud fins a reduir-ho al no-res, però no va ser el cas. Al Levante li va faltar fantasia i velocitat pels costats per a plantar-se en les proximitats de Rulli. Únicament es va projectar a partir de les aparicions d'Iván. Per la seua banda, la Real Societat va trobar a faltar a Vela encara que compta amb jugadors capaços de definir una cita. En un partit encriptat i complex de governar va sorgir Canals per a penalitzar un error de Vyntra. L'atacant va trobar un badall per a allotjar el baló en el fons de les malles locals. Va contestar Barral amb un cabotada que va escopir el travesser. I va caçar Ivanschitz un centre de Rubén que va atrapar el meta basc. Va ser el preludi de la igualada final. Mai convé subestimar al Levante. Ni en un dels seus dies menys pròspers sobre el verd. El seu credo li impedix claudicar. Ho va demostrar Ivanschitz amb seguretat des dels onze metres quan tot pareixia ja sentenciat.