Als enfrontaments, com a norma, pot arribar-se bé des de l'excel·lència; és a dir, des d'una versió més aïna coral i lumínica en la concepció del joc proposat sobre la praderia verda o bé des de la fe més absoluta i la creença en uns valors ancorats que permeten anar sortejant contratemps en funció de les vicissituds que van sorgint en el relat abrupte d'un duel. El Levante en el feu d'El Sardinero va triar esta segona alternativa per a tornar a un partit que se li pareixia escapar. Pareixia un contrasentit que Nano, un dels jugadors més regulars del present curs, elevat a la categoria de mariscal en funcions per mor de l'absència de Sergio Ballesteros acabara introduint el cuiro en el fons de la meta de Reina. Va ser una d'eixes jugades circenses que es repetixen constantment al llarg de les confrontacions. En el seu afany per aniquilar l'acció, el baló va dibuixar una paràbola mortal per als interessos de la societat blaugrana.
I, a la vista dels esdeveniments, va paréixer un altre contrasentit que la igualada obtinguda per Rafa Jordà es produïra en les raneres de la cita darrere d'una pífia d'un defensor càntabre. Va succeir en el minut noranta després d'un greu error de Torrejón que l'atacant va aprofitar immisericorde per a superar a Toño. Luis García amb l'ingrés de Jordà va introduir tota la cavalleria pesada per a apostar per una opció més directa, aèria i vertical del joc. No obstant això, l'atacant va batre el porter amb un toc subtil i evanescent que es va introduir lentament en l'arc càntabre. En certa manera, el Levante va trobar en l'Estadi d'El Sardinero una representació anàloga als seus caràcters sobre l'interior del camp. Eixe aspecte, clarament convergent, va propiciar un xoc singular, aguerrit, més caracteritzat pel predomini del múscul que pel lirisme que desprenia el futbol exhibit per ambdós esquadres.
És una evidència que el Racing Club ha aconseguit en les últimes setmanes baix l'ombra de Marcelino un plus de consistència que li fa més fiable. Ara és un equip més fort i robust. Com succeïx amb el Levante, és una esquadra que basa el seu joc en un orde metòdic. El Racing com el Levante és un equip socialitzat, tremendament solidari en l'esforç i amb una volença dominant cap a la col·lectivitat. El Racing va proposar un pla per a tractar d'embossar la conducció del baló en la medul·lar blaugrana. L'objectiu era que la línia de mitjans no tinguera incidència en les tasques constructives. I sobretot evitar transicions veloces que agarraren desprevingudes a la defensa local.
Des d'eixa perspectiva, Marcelino va optar per la guerra de guerrilles. El posicionament del Racing sobre el camp va ser arquetípic d'eixa tendència. El grup es movia cartesianament sobre el camp esperant el moment més oportú perquè un sector s'abalançara amb rapidesa sobre el seu oponent, principalment sobre els centrals granotes, els que no tenien més remei que optar per disputar el baló en llarg. Eixa pressió va oferir els seus rèdits. Al Levante li va costar canalitzar el seu joc, a pesar del desplegament de Xavi Torres i Pallardó. Amb tot, no pareixia just que el Racing anara al vestuari arrecerat pel gol de Nano.
El gol, una autèntica prebenda, va arribar sense que el bloc local poguera comptabilitzar ocasions reals sobre la porteria de Reina. Així de paradoxal és el futbol. El Levante no va perdre el rumb fixat, a pesar de navegar en desavantatge en el partit. És una altra de les constants que caracteritzen al club blaugrana. Mai es rendix. Potser perquè se sap protegit pels déus del futbol. El seu estat anímic es traslluu i es trasllada al camp. Les set baixes acumulades per Luis García no van minvar la confiança del grup. Els jugadors que apareixen per darrere mantenen l'esperit incòlume i arravatador que identifica al Levante. En El Sardinero va ser Jordà l'encarregat de confirmar esta teoria. A penes uns minuts després d'accedir a la superfície va agafar un autèntica cornada.