Pareixia una simple qüestió de temps. No obstant això, la seqüència temporal fixada va ser més aïna curta en certa manera degut a la successió de partits, a la compressió que patix la Lliga BBVA en les setmanes finals i a la imatge voraç i dictatorial de l'equip sobre el rectangle de joc. Eixos tres aspectes es concatenen per a convertir Juan Ignacio Martínez en el tècnic granota amb més triomfs en Primera Divisió després d'encadenar la tretzena del present exercici en Sant Sebastià. L'explosió d'adrenalina del llevantinisme davant del Villarreal diumenge passat en l'Estadi Ciutat de València situava Juan Ignacio Martínez en l'esfera de Luis García en l'assumpte que feia referència al nombre de triomfs en Primera Divisió. El gol de Xavi Torres elevava fins a dotze l'expedient de victòries. La xifra emparentava amb el dígit aconseguit la temporada passada.

Era el sostre; el llindar màxim en l'àmbit de la principal categoria del futbol en les set temporades comptabilitzades per l'entitat d'Orriols entre l'aristocràcia. Òbviament, eixa diana in extremis, producte de la màgia i la genialitat de Rubén, en les accions des de l'estratègia, permetia explorar nous mons amb una singularitat més que notable; restaven encara onze batalles per l'horitzó per a reescriure la història en l'elit. La veritat és que el bloc es va aplicar en l'aventura que va protagonitzar en la jornada d'ahir sobre la gespa d'Anoeta. Era el següent xoc en el temps. No va caldre esperar més per a fixar un registre que millora les marques anteriorment establides. Carlos Vela va paréixer clavar un agulló en els cors blaugranes quan va trobar un clavill en la defensa granota sobre la qual accedir als dominis de Munúa.

Eixa acció no es va convertir en un paradigma. De vegades, hi ha jugades que marquen tendències en l'evolució dels enfrontaments. I un gol en els minuts inicials sol ser una rèmora. No va ser el cas. El Zhar es va infiltrar entre les línies enemigues per a deixar a Bravo a mercé de Barkero des dels onze metres. El jugador, format en la pedrera realista, amb parsimonia i clarividència no va errar. Koné va fer la resta i Xavi Torres va determinar l'estructura final del marcador. Juan Ignacio des de la banda celebrava cada una de les dianes. Potser en eixe moment, i invadit pel sentiment que emana de la batalla la seua ment no fóra més enllà dels successos que s'estaven dirimint sobre el verd.