L'atacant eburni és per al Levante i per al futbol que proposa l'esquadra blaugrana el que la Capilla Sixtina o l'amfiteatre romà a l'art; és a dir una de les grans referències. La pretemporada seguix el seu curs amb sobresalts, a l'espera de la confirmació de l'abast de la lesió de Juanfran, però Koné manté les constants vitals quan s'acosta a l'àrea contrària. Juanlu va seguir els seus passos amb fidelitat. Entre els dos jugadors van cuinar el primer triomf blaugrana en terres transalpines. El Perugia va mantindre el tipus, però va estar allunyat de la proposta plantejada per la societat que prepara Juan Ignacio Martínez.
Koné i Juanlu van paréixer debatre sobre l'estètica en la disciplina del futbol a través de la representació del gol. Van ser dos dines electrizants encara que van representar situacions diferents d'entendre la disciplina del baló. L'atacant eburni va demostrar com gestar una acció a partir del no res. Koné va rebre en el llindar de l'àrea italiana. Estava rodejat de defensors. Va ser una jugada que va unir potència i definició; un gol que el caracteritza quan es posiciona sobre el verd als voltants de la meta contrària. Koné, d'esquena a la porteria, va amansir l'esfèric, es va rebolicar i, en a penes un pam de terreny, va paréixer desafiar al seu oponent amb una carrera que li va se deixar encallat. Koné va ajustar el cuiro sobre un costat ant l'eixida desesperada del porter local. Juanlu va triar un fuetada elèctrica per a referendar el triomf.
La naturalesa de l'acció definix la valentia de l'interior. No és producte de la casualitat. Juanlu és un addicte a eixe tipus d'accions. Balons solts pels voltants de l'àrea que empala sense pensar-ho. En eixa ocasió, el baló dibuix una corba mortífera per a allotjar-se al fons de les malles de Giordano. Els gols van sancionar la superioritat de l'esquadra blaugrana, de rigorós verd, per a evitar coincidències cromàtiques amb l'uniforme local. El Perugia es presentava en societat davant del seu fogós públic. Les diferències entre els dos col·lectius van quedar retratades en l'interior del terreny de joc. Pràcticament des de l'arrancada del duel amistós. El Levante no va caminar amb contemplacions. Des del principi va marcar els principis que regirien el partit. El baló seria propietat blaugrana. Eixe aspecte condicionaria el desenrotllament del partit.
El Perugia va acceptar el rol es va acatxapar sobre la seua defensa i va tractar de sorprendre amb ràpides eixides des d'arrere. En el primer acte Ballesteros i Rodas van delimitar una ratlla imaginària que va garantir la integritat del marc de Keylor Navas. Uns metres per davant, Iborra i Diop tractaven de galvanitzar el joc mentres que en les proximitats del cor del perímetre defensiu local sobreeixia la imatge omnipresent de Michel. El Zhar i Serrano secundaven els seus moviments imprimint mobilitat. El Zhar i Koné van començar a llançar avisos sobre la meta de Koprivec. Potser serien els futbolistes més actius en este sentit. El partit no va mutar en la represa, però els numerosos canvis van provocar que l'enfrontament perdera intensitat.
No obstant això, el Levante continuava instaurant els tempos establits. L'entitat del barri d'Orriols va canviar la seua fisonomia com a conseqüència dels moviments des de la banqueta que va executar Juan Ignacio Martínez. Van mudar els jugadors, però no la idea, ni la projecció. Eixe capítol de la confrontació va permetre comprovar la vocació ofensiva de Nikos. El lateral hel·lé va recórrer la banda esquerra arribant fins a la línia de fons en infinitat d'ocasions. Rubén va comptar amb minuts i va demostrar la desimboltura que imprimix cada vegada que entra en contacte amb l'esfèric. I Iván va debutar en l'actual pretemporada després de superar les molèsties físiques que li impedien treballar amb normalitat. El defensor va desactivar la banda esquerra de l'atac del Perugia.