La seua mirada és feroç i punxant i el seu alé és feridor i ho demostra en cada ocasió que pot quan el calendari compassa el camí del Villarreal i el del Levante en l'interior d'un terreny de joc. No sorgixen notícies especialment encantadores darrere dels enfrontaments dirimits pel Levante i el Villarreal. Principalment des dels albors del tercer mil·lenni. Al contrari; sorgix un embruixament que el grup blaugrana pretén trencar. L'entitat groga arrasa amb contundència, a l'estil de les plagues bíbliques de l'Antic Testament, a la representació llevantina en les últimes confrontacions que poden comptabilitzar-se. És un exercici que es repetix. No hi ha compassió per part de tan letal contrincant. Però no hi ha temor. Advertixen que no hi ha malament que dure cent anys. Ni tampoc cos que ho aguante. La plantilla del Levante s'amotina per a acabar amb este anatema.
La successió de duels dirimits des de l'arrancada del segle XIX s'han saldat de manera apocalíptica. Les derrotes en el feu d'El Ciutat de València i en El Madrigal s'encadenen amb l'excepció de l'empat dirimit en les primeres setmanes de la competició del curs 2006-2007 en terres castellonenques en Primera Divisió i la igualada saldada en el coliseu d'Orriols en el curs 1999-2000 en la categoria de Plata en un xoc que Tomislav Erceg va poder domesticar i que va significar, a la conclusió de l'exercici, l'ascens del Villarreal a l'elit. I el grup castellonenc es va quedar definitivament en eixe espai començant un creixement estratosfèric.
La resta de les confrontacions emmarcades en eixa franja temporal es convertixen en una successió de llàgrimes i de constants viatges a les calderes de l'infern per a les hosts granotes. Amb el Villarreal com a enemic, posicionat sobre la gespa del temple llevantinista, va confirmar el Levante de Bernd Schuster, en l'últim partit de la primera volta, la tendència decreixent que va caracteritzar el seu rendiment i la seua rendibilitat en la segona fase de l'exercici 2004-2005. I uns mesos més tard, a finals de maig del 2005, en la confrontació que despedia la competició oficial en El Madrigal els negres presagis que s'estenien sobre l'entitat es van complir.
Aquell envit va comptar amb un desenllaç diametralment oposat. Els plors i els somriures eterns dels protagonistes eren fidel reflex del que succeïx. El Villarreal va festejar l'accés a la Lliga de Campions mentres que el Levante va prendre consciència del seu sinó i de la seua nova realitat retornant a la Segona Divisió A. Esta espècie de maledicció, amb infinitat d'exemples constatables en el format de lliga, es pot extrapolar a l'esfera de la Copa de Rei de la temporada 2001-2002 en un partit marcat per la greu lesió de Palermo darrere d'esvair-se el mur de separació entre la grada i el camp després d'anotar el gol forà. El Villarreal va accedir a la següent ronda després de cent vint minuts d'emocions i una dictatorial tanda de penals.
La notícia adquirix tints aterridors i un més abast i calat al comprovar que del llistat dels vint equips que componen l'actual Primera Divisió, i sense perdre de vista l'eix temporal marcat, sempre fitant l'arrancada del tercer mil·lenni, únicament l'Espanyol seguix una tendència semblant encara que és cert que el nombre d'enfrontaments és menor. El Levante va véncer al Real Madrid en un partit inoblidable en Chamartín amb Abel Resino en la banqueta. Al Barcelona, un adversari que provoca por i malsons, li va posar en compromisos en els octaus de final de Copa en el curs 2003-2004 darrere de la victòria com a local conquistada amb un gol de Rivera. I va estar prop d'esgarrar els pronòstics en el duel de tornada amb el gol de Congo en els minuts finals.
I com deixar en l'oblit la titànica victòria enfront del València en el Ciutat de València o els triomfs enfront de l'Atlètic de Madrid o Athletic de Bilbao. I la nomina inclouria en algun moment determinat del despertar del segle XXI, bé com a local, bé com a visitant, a qualsevol dels integrants de la Primera Divisió encara que alguns triomfs, com l'aconseguit davant del Sporting de Gijón o Almeria, s'han obtingut en un escaló competitiu inferior. Xisco Nadal mostra la seua confiança i espera tancar esta ferida diumenge que ve. Confie en nosaltres. L'any passat es va demostrar que amb constància i treball s'aconseguixen els objectius. Estem preparats per a guanyar al Villarreal. Amb una victòria tot canviarà.