Lois va anar en la nit del dissabte de les catacumbes de l'Estadi Santiago Bernabéu amb una camiseta de Lass Diarra entre les seues pertinences personals, amb el dit pegat al teclat del seu telèfon mòbil i amb un somriure extens d'aquelles que advertixen que la felicitat existix i, que de vegades, lluny de ser una percepció efímera, pot prorrogar-se en el temps. L'elàstica del jugador del Real Madrid i el fet de tornar la quantitat de missatges que es congregaven en el seu cel·lular, entre les deu i les deu i mitja, potser es convertiren en un símbol fefaent de les vicissituds que el futbolista del planter blaugrana va viure en primera persona sobre la gespa del coliseu madridista. Era el minut setanta-nou de la confrontació entre el Real Madrid i el Levante quan des de la banqueta de l'entitat granota es va sol·licitar la presència del centrecampista. Ix al camp i tracta de disfrutar al màxim.
El missatge era concís, però explícit. Luis García tractava de descarregar de responsabilitat i de pressió al jove jugador i li autoritzava per a disfrutar de les seues impressions inicials com a membre de l'elit del futbol espanyol en un feu regi i davant d'un adversari certament excels. Van ser les últimes paraules que Lois va sentir abans d'integrar-se en el rectangle de joc amb la camiseta blaugrana rellevant de les seues funcions a Xavi Torres en la medul·lar com primerdivisionista. Va ser un instant màgic i espiritual. Va ser com complimentar el sagrament del baptisme en la versió futbolística. No vaig sentir un gran nerviosisme en eixe moment, argumenta el protagonista.
Molt major va ser l'impacte que li va causar el protocol previ a l'inici de la confrontació que va complimentar escrupolosament amb la resta de l'expedició desplaçada fins a la capital d'Espanya. Em va impressionar l'eixida de l'hotel, amb els càntics de suport dels nostres aficionats, l'arribada junt amb l'equip al Bernabéu, entrar al recent i xafar el camp minuts abans del partit. Et veus allí i és llavors quan et dónes compte de la magnitud que té el que et rodeja. Tot això marca prou. Lois tancava un cercle en la gespa del Bernabéu. És un somni poder debutar en Primera Divisió amb l'escut del Levante". Una imatge, complida, i una evident projecció per a un exponent criat en la factoria de Buñol. Quan vaig arribar em vaig incorporar a l'equip infantil, rememora recuperant estacions passades.
Va ser el principi d'un ampli i efectiu recorregut pels distints equips que configuren l'entramat de les categories menors del Levante. Vaig passar pels distints equips del cadet i del juvenil fins a arribar al filial. I des de la Tercera Divisió al Santiago Bernabéu en l'exercici 2010-2011, amb parada prèvia en la Copa del Rei i en els entrenaments diaris del planter. Per eixos misteris del futbol, el Real Madrid va associat a la seua memòria com a futbolista. No cal oblidar que va participar en el xoc de tornada dels octaus de final del torneig del K.O en l'Estadi Ciutat de València. En Chamartín Lois va tindre al voltant de quinze minuts per a experimentar noves sensacions. Li va esglaiar la fortalesa física d'Ozil, un dels seus jugadors favorits. Vaig eixir a tapar-li en una jugada i vaig ser incapaç d'arribar. Té una rapidesa portentosa. És molt més ràpid del que pareix. Amb el xiulit final es va encreuar amb Lass Diarra. Li vaig demanar la camiseta. Lois va fer gest d'anar al vestuari i Lass li va reclamar la seua. Lois va accedir encara que era l'elàstica del seu debut. Com li anava a dir que no li la donava?, argumenta.