Potser fora el partit de les paradoxes. Es va aproximar per moments el Levante als dominis de Moyà, amb especial èmfasi en l'arrancada de la segona fase de la confrontació, però va perdre l'enfrontament davant del Getafe en l'única aparició de Pedro León per les proximitats de l'àrea granota. I potser quan la grada del Coliseum Alfonso Pérez pareixia pactar el sentit que tancava la igualada, després de recuperar-se de diversos esglais pels voltants de la meta local, va arribar el gol de l'atacant collverd. En certa manera, va ser una diana formada des del no-res. No va tindre l'esquadra de Luis García que aplicar-se en excés per a anotar. El baló li va caure als peus de Pedro León després d'un rebuig de Simao que va adequar Diego Castro. Va ser una jugada un tant circense en la seua gènesi encara que l'execució del jugador murcià va ser exquisida. Va colpejar amb contundència al pal llarg defés per Javi Jiménez. El cuiro va impactar en el pal i va decidir acariciar les malles. El cel va paréixer ennegrir-se encara més en senyal de dol. No va meréixer el Levante semblant castic en un xoc que va ser capaç d'anar madurant encara que potser li va faltar un poc de clarividència en la sort suprema del futbol quan les certeses es convertixen en realitats.
Era difícil abstraure's, en la prèvia de la confrontació, als distints condicionants que contextualitzaven la cita en el sud de Madrid. El Getafe tenia molt recent la imatge i seqüeles de l'encontre davant de l'Atlètic de Madrid convertit en un autèntic i profund martiri mentres que el Levante buscava la manera per a emergir del laberint de derrotes encadenades en el que s'havia sumit en les últimes setmanes. És evident que el partit naixia amb una pesada càrrega anímica. Era una llosa que podia ser insalvable en funció dels esdeveniments. Recuperar l'autoestima pareixia una premissa inqüestionable pels dos fronts que es mesuraven sobre el verd del feu getafense. El Levante va tindre la capacitat d'anar ensopint al seu adversari conforme s'anaven succeint el partit. L'eixida fulgurant del Getafe no va tindre continuïtat i van ser els pupils de Caparrós els que van anar marcant el rumb de la confrontació. El Levante es mostrava fidel als seus postulats i principis. A pesar de l'acumulació d'absències en la rereguarda, va mostrar segur i ferm en tasques defensives. L'aspecte és ressenyable davant d'un adversari que es maneja amb soltesa les accions d'estratègia ja que té especialistes en eixe tipus de casos.
El partit es disputava des de la llunyania de la meta defesa per Javi Jiménez. L'arquer va debutar com titular en Primera Divisió i va tornar a evidenciar, ancorat al tapet, un plus de tranquil·litat per a assumir un nou desafiament en el pla professional. Potser al Levante li va faltar instint assassí per a mudar la faç del partit en l'instant més determinant del partit. Va ser en els albors de la represa. L'esperit de rebel·lió de Barral, un jugador de perfil irreductible, es va manifestar al perseguir a Alexis fins a robar-li la cartera. L'atacant es va associar amb El Zhar i el tir de Nabil va fregar el gol després de xocar amb un defensor. El marroquí va reclamar mans en l'acció. Moyà va emergir per a palmejar un cabotada de Barral i el propi davanter va calcar el desenllaç en la jugada immediata en el temps. Luis García va reaccionar amb l'ingrés en el camp de Ciprian per Colunga. Res pareixia canviar en el desenrotllament de l'encontre fins que va aparéixer Pedro León per a fer fortuna i agarrar una victòria que la bonaventura, en clau blavosa, va preservar després d'un tir de Sèrgio que va escopir el travesser en l'últim minut de la confrontació.