Massa castic sobre el verd de Balaídos (3-0)
Potser el paisatge de la confrontació entre el Celta de Vigo i el Levante bé va poder mudar en el minuts setanta quan la galopada d'Ivanschitz va concloure amb un potent tir que va fer tremolar la porteria de Sergio. Potser podria argumentar-se amb fets, difícils de rebatre, que la diana de Larrivey, que va significar l'estrena del compte anotador del Real Club Celta, mai va haver de validar-se en virtut del posicionament de l'atacant Sud-amèrica lleument situat per davant dels defensors blaugranes; o el que és el mateix, en clar fora de joc. I també podria advertir-se que el segon i el tercer gol de l'esquadra local van arribar amb el Levante en inferioritat després del fort colp patit per Diop en conjunció amb el sever colp en el cuixa intern que va patir Héctor Rodas i que inclusivament li va impedir participar en els minuts finals de l'enfrontament en terres gallegues. Podria utilitzar-se el terme condicional a fi d'efectuar una valoració del duel materialitzat sobre el verd del feu de Balaídos, però el futbol és una disciplina marcada principalment per les certeses.
La certesa és que l'arravatament d'Ivanschiz el va escopir el travesser de la meta local amb virulència quan pareixia que la igualada podia presagiar l'inici d'un nou encontre. La certesa és que el gol de Larrivey va quedar imprés i reflectit en el lluminós, a pesar de la dubtosa posició de l'ariet vigués. I una altra de les certeses és que quan pareixia que el Levante arribava de nou a la confrontació i que podia rebatre l'estricte orde creat pel Celta va quedar desnortat. La fatalitat del contratemps físic patit per Héctor va conjugar en el temps amb el segon tant obtingut per un omnipresent Larrivey que es va colar pel buit que es va obrir en la rereguarda mentres que el gol definitiu va sorprendre Mariño després d'un acabament d'Álex López quan el partit ja havia expirat.
Pareix evident que la mala sort no pot convertir-se en l'única lectura explicativa de la derrota granota saldada en territori vigués en el xoc de l'estrena d'Alcaraz en la banqueta, ja que seria un error, encara que caldria apel·lar a l'infortuni per a relatar el desenrotllament de les accions més clares i puntuals de la cita amb capacitat absoluta per a variar el significat semàntic de l'encontre, per paradoxals i extremades que pareguen la unió d'ambdós idees. No convé caure en l'apocalipsi encara que cal canviar la tendència present. Per eixa conjuntura tan enrevessada i difícil d'abandonar travessa l'actual Levante. El seu futbol, extremadament prim durant algunes fases de l'encontre, no li va donar per a acostar-se amb perill als dominis del seu adversari. Al contrari, qualsevol vicissitud de signe negativa amplifica notablement les seues conseqüències per a advertir de l'arribada del fi dels temps.
Qüestió de meigues, en una zona de la geografia amb tendència a l'embruixament, o qüestió de les circumstàncies que acompanyen al Levante en un térbola arrancada de la competició en la Lliga BBVA. Alcaraz, en el seu debut com preparador granota, va tractar de cuirassar al col·lectiu granota en la busca d'espais sobre els quals abalançar-se sobre el Celta. Eixe va ser el pla inicial plantejat sobre el verd; dos línies molt juntes i ordenades amb Barral com a vèrtex més avançat. Pape Diop i Simao es van associar en la medul·lar amb Rubén i Morales pels costats. El bloc va sobreviure fins a l'arribada del segon gol de Larrivey, encara que en l'arrancada de la segona part de la confrontació el preparador granadí va moure la banqueta per a rebolicar als seus jugadors. Xumetra i Casadesús van entrar en el camp amb la finalitat de dotar de majors solucions a l'avantguarda. I el tir d'Ivanschitz va generar una il·lusió que es va esvair.
