Ben prompte va poder comprovar-se que no seria un enfrontament de senzilla resolució per a cap dels dos oponents. La pluja, que pràcticament no va parar de cessar durant tota la jornada del diumenge, afegia un punt d'èpica a la confrontació al convertir el tapet verd en una superfície complexa per a la pràctica ortodoxa del futbol. El Real Madrid va partir a Orriols, al tall de les nou i mitja, a una distància d'onze punts respecte al Barcelona. I durant prou minuts pareixia que eixa diferència es convertia en una frontera infranquejable, un aspecte que accentua la naturalesa i la dimensió del partit disputat pels pupils de Juan Ignacio Martínez. I l'exigència va ser majúscula per a un Real Madrid que pareixia a la vora del col·lapse quan el cronòmetre sobrepassava el minut huitanta del dolc. El gol de Ángel va restituir la igualada rota per Cristià Ronaldo en el primer tram del capítol inicial. La Lliga es consumia per al bloc blanc fins que va aparéixer Morata per l'interior de l'àrea blaugrana per a rubricar un triomf entre signes d'interrogació. En eixe instant, el Levante començava a degustar una igualada que havia sabut treballar. La grada del Ciutat de València, a pesar de la derrota, va comprendre l'honrat i titànic esforç dels seus gladiadors tributant-los un merescut homenatge una vegada decretada la finalització de la confrontació.

Era una evidència que calia adaptar-se a les circumstàncies per a tractar de sobreviure en un enfrontament intens i hostil des de la seua mateixa anunciació. Era la primera premissa; una espècie de condició indispensable per a mantindre el pressentiment. Des d'eixa perspectiva, els dos equips van tractar de lluitar amb les seues armes per l'adquisició del triomf. La posada en escena de les esquadres va ser realment potent. Va arribar amb celeritat el Real Madrid als voltants de Munúa i va exercir el dret a rèplica l'onze blaugrana en dos accions quasi consecutives que van captivar al Ciutat. Martins, en el cor de l'àrea madridista, va obrir cap a l'esquerra sobre la incorporació de Juanlu, qui va disparar per damunt de la meta de Casillas. Minuts més tard una indecisió entre l'arquer blanc i els centrals va propiciar que el gol rondara per la porteria del capità de la Selecció Espanyola. El Levante apel·lava a la raça i a este efecte sorpresa per a plantar-se en les proximitats de Casillas.

La incessant pluja, i el consegüent fang, que recreaven l'atmosfera d'un futbol ja oblidat, advertien de les quantioses dificultats per a conduir l'esfèric, si bé eixe contingent no era un inconvenient perquè Xabi Alonso moguera el cuiro amb una diligència extrema. Di María va trobar una autopista pel carril esquerre del Madrid i va iniciar una veloç carrera, però el baló es va se quedar encallat en l'aigua. No era el millor escenari per a contribuir a la noblesa del joc. La gespa no era el principal aliat dels futbolistes. A eixes altures del partit quedava clar que en la seua resolució les accions a baló parat podien adquirir la condició de decisives. No va tardar a concretar-se esta hipòtesi. Llançament d'estratègia de Xabi Alonso que rebota en els defensors blaugranes i va allotjar Ronaldo en l'interior de l'arc de Munúa. El cuiro va caure immisericorde en les bótes del portugués. L'atacant no va errar pràcticament a boca de canó. Va ser un colpege contundent que va ferir el cor del Ciutat.

Ronaldo i Carreró instal·lats en l'eix de l'atac exigien a la rereguarda local. En el costat contrari, Martins tractava de trobar algun badall pel qual colar-se. El Levante, a pesar del tremend esforç físic de dijous passat davant del Twente, en duel adscrit a l'Europa League, no va defallir. La seua generositat no té límits com sol demostrar en cada confrontació. La seua intenció era portar el partit al límit de l'esforç. Barkero i Juanlu van avisar de les intencions locals en l'alba de la represa. Casillas va volar amb elasticitat per a neutralitzar sengles accions que, no obstant això, van ressuscitar a la grada i al grup. Va ser el preludi de l'empat. No estava en el camp Ronaldo, però sí que estava Ángel. L'atacant va rellevar de les seues funcions a Nabil El Zhar. Martíns va veure l'arribada del canari i el davanter va creuar davant de Casillas. El partit tornava al punt d'origen quan a penes quedaven 25 minuts per a la seua definitiva  finalització.

El duel va entrar en una nova dimensió. El tram últim va ser realment trepidant amb els dos equips tractant d'explotar les seues qualitats. Kaká va connectar amb Callejón i l'àrbitre va decretar penal. La figura de Munúa es va engegantir en una mil·lèsima de segon màgica. L'arquer va endevinar el llançament de Xabi Alonso i va rebutjar l'esfèric amb una felina estirada. La grada va rugir i els decibels de l'estadi van augmentar. Juanlu va estar més clarivident que Albiol i es va plantar davant de Casillas encara que el seu tir va anar llepant el pal. El Real Madrid vorejava el precipici. I pareixia precipitar-se. La Lliga s'enfosquia. Mourinho va decidir incloure Morata en el partit. El canterà no va tardar en excés demostrar que el relat del gol és un component que li pertany. Morata va picar un llançament que procedia del costat esquerrà de l'atac madridista. I li va donar la vida al Madrid per a mortificar a un heroic Levante.