Potser haurem de remuntar-se en la cronologia fins a gener del 2004 per a aventurar l'última nit de passió blaugrana en el format de la Copa del Rei. Aquella jornada trasllada en el temps als herois que finalment van conquistar, precisament davant del Xerez en l'Estadi de Chapín, l'ascens a Primera Divisió trencant amb una carestia que es prolongava per espai de quaranta anys. I aquella nit de notori record situa l'acció en el Nou Camp en el partit de retorn de l'eliminatòria dels octaus de final. La imatge d'Edwin Congo en el cantó celebrant el gol va preludiar una conclusió agònica per al F.C. Barcelona.
Fora de perill de la catàstrofe durant més de huitanta minuts, la diana de l'ariet colombià proposava coent ja que un nou gol de l'esquadra de Manuel Preciado significava la conquista i redempció d'un territori i d'un col·lectiu inexpugnable a partir de les quantioses diferències que allunyaven els contendents. No obstant això, aquell Levante d'esperit romàntic i de cor solidari va posar en solfa eixe principi d'autoritat enfront de l'entitat culé com, amb anterioritat, havia succeït en els marges de l'Estadi Ciutat de València en la confrontació anterior adscrita a setzens de final. El bombo va emparentar al grup blaugrana enfront del Mallorca. No era un rival menor. El conjunt balear iniciava la defensa del títol aconseguit com a epíleg al curs anterior en el coliseu d'Orriols. El Mallorca va caure en el primer assalt captiu per la qualitat del futbol local i pres de la voracitat anotadora d'Aganzo. L'atacant va disfrutar d'una jornada de felicitat en les voltants de la porteria mallorquina que va determinar l'avistament d'un encontre imponent davant del Barcelona que es resistia des de dates immemorials.
La estela copera del Levante es difumina entorn d'estos partits si el temps transcorre en direcció cap al present. No hi ha excessives notícies de les hosts blaugranes en esta competició en este espai. Ni instants per a l'èpica en un format que sol conjugar habitualment amb la sorpresa. El Levante es va estavellar el curs passat davant del Huesca en la segona eliminatòria després de la disputa d'un partit davant del Huesca en l'Estadi Ciutat de València resolt des dels onze metres davant de l'apressant falta de punteria dels contrincants en el còmput general dels noranta minuts i el suplement afegit. No era una tendència nova. Un any abans, exercici 2008-2009, el seu pas va ser efímer després de perdre davant de l'Hèrcules (2-1) a Alacant. La situació es corresponia amb el rastre fugaç de la temporada 2006-2007. Com primerdivisionista va debutar i es va despedir del trofeu en setzens de final amb l'Atlètic de Madrid com a rival. La victòria a la vora del Manzanares amb gol inclòs de Nino va quedar neutralitzada en el barri d'Orriols. Els penals van tornar a marcar el cruel destí blaugrana.
En la tornada a la categoria de Plata, campanya 2005-2006, va ser l'Eibar, un adversari per tradició letal, qui va castigar al Levante sense més presències coperes en la segona eliminatòria que reunia entre si a la representació de la Segona Divisió A. I l'era Schuster en este capítol va botar en mil trossos a Gramanet darrere d'una eliminatòria prèvia enfront de la Badalona que va solucionar Aizpurúa des dels onze metres. Únicament hi ha un bufit d'aire fresc en la campanya 2007-2008. En un context crític, el Levante va amarrar un empat que s'escapava en el feu dels Juegos del Mediterraneo a Almeria encara que la impressió posterior va ser efímera davant del Getafe.