La grada del Ciutat de València va despedir a la seua tropa amb una sonora ovació quan va concloure el xoc davant de Rubin Kazan. Els aplaudiments i els crits d'ànim evidenciaven el missatge llançat per la massa social cap als seus jugadors. Va ser com una expressió col·lectiva i atronadora per l'elevat voltatge. Els futbolistes granotes durant els noranta minuts havien transmés sobre la gespa tot allò que els seguidors podien esperar d'ells. En eixe sentit, va haver-hi una sensació de pau espiritual una vegada acabada la confrontació i després de l'empat sense gols que va oferir el xoc sobre el verd del feu d'Orriols; un marcador que deixa el resultat final entre signes d'interrogació i a costa dels successos que ocórreguen en el fred Moscou en a penes una setmana. Ningú podia retraure als jugadors blaugranes la seua extremada actitud i el seu notable compromís. El Levante es va exhibir sobre la gespa amb orgull i amb passió. I amb identitat. La seua conducta i malbaratament es va correspondre amb el nivell d'un enfrontament capital adscrit als octaus de Final de la Lliga Europea. Ni la seua condició de neòfit, ni la inexperiència en este univers tan selecte, per la seua condició de debutant, el va situar en un escaló d'inferioritat respecte a un adversari molt allunyat des d'una perspectiva econòmica. Al Levante potser li va faltar un punt de bonaventura en un cabotada de Ballesteros que es va estavellar en el travesser i un poc de contundència i pebre en dos accions comandades per Michel i Martins, encara que va patir en els minuts finals els embats dels russos materialitzats en un testarrada de Rondón que va fer tremolar l'esquadra de Keylor Navas.

L'alineació de l'esquadra blaugrana era simptomàtica de les intencions de Juan Ignacio. Desde eixe prisma, els onze disposats, a vegades, oferixen missatges que tracten de propagar i projectar les intencions. El preparador va construir una línia de mitjapuntes integrada per Barkero, Rubén i Michel amb Martins en l'eix de l'atac. Dinamita i creativitat per a mesurar-se a un rival que es caracteritza per la seua stakhanovista orde i per un rigor metòdic. Potser amb el duel davant d'Olympiacos encara molt fresc en la memòria, l'eixida local va resultar fulgurant. El primer servici de cantó que va caure del bàndol blaugrana va acabar amb un espectacular acabament de Ballesteros que va escopir el travesser de la meta de Ryzhikov. El Levante va triar el primer tram de la confrontació per a recloure a Rubin en els seus dominis i tractar d'esculpir la victòria. En eixe espai del partit l'esquadra tàrtara no va trobar espais per a projectar-se cap a la porteria de Keylor. Rondón va quedar totalment desactivat. En tot cas, l´encontre estava assenyalat, a pesar d'eixa arrancada.

Ho havia advertit Juan Ignacio Martínez en la prèvia de l'encontre quan va advertir que el Levante s'enfrontava a la seua pròpia estampa com si es mirara a un espill i trobara a la seua pròpia imatge. No era un simple joc de paraules. Els dos equips partixen de pressupostos molt parells per a justificar el fi de la victòria. Eixa filosofia prima la consistència i la rocositat en defensa. És el primer manament per complir. Una espècia de dogma de fe que pareix indestructible. Després apareixen altres valors com la paciència o la possibilitat de provocar que el seu oponent caiga pres de la monotonia i el tedi per a tractar de confondre'l amb la finalitat d'assestar-li una ferida mortal en quant flaqueja. No és fàcil afrontar este tipus de partits. Rubin Kazan, per la seua manera d'entendre el futbol, exigix una concentració supina i un equilibri extraordinari de forces entre les línies perquè sap manejar els tempos i els codis i perquè compta amb jugadors que desequilibren en els metres finals. 

En certa manera, les dos esquadres van tindre el seu moment al llarg de la confrontació. La posada en escena voraç del Levante del naixement de la cita es va correspondre amb el plantejament esgrimit en els minuts finals de l'acte inicial. Michel va entropessar amb les mans de ferro de l'arquer forà. L'acció va nàixer d'una colada de Pedro López per la banda dreta. Barkero va filtrar un baló que va tocar amb suavitat el lateral. Michel va cabotejar picat responent Ryzhikov amb reflexos. En la represa, i amb deu jugadors després de les expulsions d'Ansaldi i Michel, Barkero va ser l'encarregat de presagiar un gol que mai es va materialitzar traçant infinitat de passes matemàtics que van esgarrar l'entramat defensiu de Rubin. Martins es va enfrontar a Ryzhikov en diverses ocasions. No obstant això, els minuts finals van ser per a Rubin i Rondón i Natxo van xocar amb els pals de Keylor. Arribats a eixe punt del duel i amb el cansament passant factura, el Levante va tindre la virtut de la resistència sabedor que en la Vella Europa no encaixar gols en contra com a local pot ser determinant en la resolució definitiva d'una eliminatòria que es decidirà en la gèlida Rússia.