Potser tot pareixia aombrar-se, i de manera definitiva, quan Fayçal Fajr s'aprestava a enfrontar-se davant de Mariño des de la soledat que establixen els onze metres. Les notícies no eren especialment encoratjadores en eixa seqüència de la titànica confrontació que reunia a l'Elx i al Levante sobre la moqueta mullada de l'Estadi Martínez Valero. La pluja no cessava de caure en una trista premonició de tot el que succeiria. I els fets van ser luctuosos per als interessos de l'esquadra que prepara Lucas Alcaraz. David Navarro havia tornat al vestuari blaugrana després de l'expulsió decretada per Velasco Carballo amb el partit encara en matines. Sense a penes temps per a la recuperació, Jonathas va trobar un xicotet badall pel centre de la saga per a celebrar el seu octau gol en la competició de lliga en Primera i Fajr pareixia en condicions de tancar la confrontació després d'una pena màxima difícil d'interpretar després d'un forcejament entre Vyntras i Jonathas. Tots estos episodis narrats es van desenrotllar en un poc menys de vint minuts. El Levante pareixia desaparéixer de la confrontació. L'Elx podia donar-li el colp definitiu, però van sorgir les manoples d'acer de Mariño per a desviar l'acció de l'atacant marroquí i projectar l'esperit turbulent d'un Levante que mai es va rendir, a pesar dels inenarrables contratemps que va haver de superar i que inclusivament va somiar amb la igualada en una pena màxima que va neutralitzar Tyton, ja endinsada la segona part, quan sobre el verd del coliseu elxà únicament brillava l'esquadra blaugrana.

No hi ha poesia en la derrota, és més que evident, però, de vegades, un fracàs et pot orientar cap al seu extrem contrari si s'establix una lectura correcta dels successos ocorreguts. No hi ha un joc de paraules que tracte d'amagar el contingut de l'encontre disputat en terres elxanes. La derrota és inamovible i els tres punts s'allotgen en el registre del bloc que dirigix Fran Escribá. No obstant això, el Levante no es va sotmetre als dictàmens del destí. No va claudicar, ni va enarborar la bandera blanca que es convertix en sinònim de rendició. Quan tot pareixia més encriptat va sorgir l'urpa i el coratge del grup per a intentar agafar-se a un enfrontament que esvarava i que s'empinava. El bloc va ser capaç de sobreposar-se amb convicció a la conjuntura per a proposar un partit molt contrari a què es preveia després de la diana local en conjunció amb la marxa de Navarro.

Potser la grandesa del futbol està en eixos ingredients inesperats que afloren quan ningú preveu variacions substancials. Va succeir en el Martínez Valero. El Levante es va amotinar a la seua sort i va tractar d'expressar-se davant d'un rival en superioritat durant huitanta-huit minuts. No sol ser fàcil, però va ocórrer encara que al final el marcador no va ser en correspondència amb l'esforç abocament pels pupils d'Alcaraz. Enmig de la pretesa foscor va sorgir Camarasa per a imposar galons en la medul·lar. El baló passava per les seues bótes i eixia amb criteri. El Levante obria el camp per a arribar cap als dominis elxans. Un dels exponents del treball que s'està realitzant en el planter granota junt amb Simao Simao es van bastar per a dominar la zona de creació. Al seu voltant l'esforç va ser homèric. Iván es va convertir en un atacant més pel costat dret i Morales va resguardar el flanc esquerre, després de la reconversió de Juanfran en central, sense oblidar l'ànima atacant que impregna cada un dels seus moviments.

Per davant, Rubén tractava d'encastar amb Víctor Casadesús. El Levante li va tirar coratge i compromís per a mitigar els efectes de la superioritat local. Per moments ho va aconseguir. L'Elx es va arraconar sobre la meta de Tyton en la segona fase. La grada va notar el cagalló que va invadir al grup conforme se succeïen els minuts i va mostrar la seua disconformitat. És cert que Jonathas va comptar amb dos accions clares que va invalidar Mariño, però caldria comptabilitzar en l'altre extrem del camp vàries arribades de Casadesús i un tir ajustat de Morales que va passar xiulant el pal llarg de la meta franjiverda. Una derrota com a punt d'inflexió? És una de les lectures que deixa la confrontació. Un Levante sense pors i sense temors, a base de casta, orgull i raça, va debatre davant d'un oponent que no va saber esprémer la seua superioritat. Ho va fer amb els arguments que establix el futbol. Es va cosir el baló al peu, va mostrar actitud i dignitat. Únicament li va faltar encert des dels onze metres per a alimentar les seues alforges. És el camí pel qual cal endinsar-se.