Hi ha partits en la competició de lliga que pareixen condemnats a mantindre la igualada de manera impertèrrita en el temps. I els condicionants que pareixen accentuar eixa tendència pareixen multiplicar-se. Bé siga per l'aparició estel·lar dels porters; imperials al llarg de la confrontació, si la imatge se centra en l'activitat compartida per part de Keylor Navas, en l'interior de l'àrea blaugrana, i Roberto, en l'espai contrari del camp. Bé siga per la falta d'encert dels atacants de cada una de les esquadres o perquè, de vegades, hi ha partits que es disputen majoritàriament lluny de l'epicentre del gol. El xoc entre el Levante i el Granada pareixia caminar en este sentit. La definició no sorgia per la faç de l'Estadi Ciutat de València que inclusivament es va apagar, per a quedar-se en la foscor més absoluta, en els minuts que separaven el primer acte de la cita dominical en el barri d'Orriols del capítol definitiu. Hi ha partits que pareixen condemnats a este anonimat fins que sorgix, com del no-res, algun futbolista disposat a reivindicar-se com si aplicara la llei marcial. Va ser el cas de Piti. El centrecampista va traure la inqüestionable qualitat que atresora la seua esquerrana màgica per a deixar al feu blaugrana sumit en un estat molt pròxim a la melancolia. L'estirada de Keylor Navas, invulnerable fins llavors i empecinat a augmentar el rècord de minuts sense encaixar gols, no va ser miraculosa.
En certa manera, Piti i Roberto van mantindre les constants vitals de l'esquadra que prepara Lucas Alcaraz en òptimes condicions. L'arquer va aparéixer en el moment més determinant del capítol inicial per a rebutjar una pena màxima llançada pel Zhar. El Levante, potser un dels equips amb més penals a favor seu concedits, va errar la tercera pena màxima de l'exercici en recorregut. El Zhar es va quedar en un discret segon pla mentres Roberto es posicionava en el punt zenital del penal. El porter va eixir indemne encara que, és una evidència, que no va esperar petrificat sobre la línia a què l'atacant marroquí contactarà amb el cuiro, si bé no va haver-hi repetició com sí que va ocórrer en l'Estadi Benito Villamarín no fa molt amb Keylor Navas com a principal protagonista.
L'acció que va poder variar el destí del partit, en tot cas, es convertix en un paradigma del que és l'actual Levante; un equip que pareix controlar els temps i que no cau presa d'un furibund atac de pànic encara que perda de vista el baló. De fet, Iturra, instal·lat en la medul·lar, i Buonanotte, partint des del costat dret de l'atac nassarita, generaven el cabal de joc d'un Granada amb major possessió i presència real. Res de nou baix el cel ja ennegrit del Ciutat. El guió marcat seguia el seu curs. El Levante, amb moltes novetats en l'onze i en la banqueta, es proveïa sobre la seua àrea. L'equip, encara que menys punxant que en cites precedents, és fiable en este tipus d'actuacions. Mantindre l'orde i la intensitat és una constant prioritària per al col·lectiu. És la gènesi; l'inici del tot. I la paciència és un grau ja que és indubtable que alguna cosa sorgirà als voltants de l'àrea rival.
En eixes va aparéixer El Zhar per a endinsar-se pel perímetre defensiu del Granada. El jugador va acabar en el sòl després de xocar amb Iturra i amb Clos Gómez gesticulant, sense vacil·lacions, el signe inequívoc del penal. No li fan falta excessius arguments al Levante per a generar ocasions susceptibles de mudar el perfil de l'enfrontament. No obstant això, el gol va ser esquiu amb els interessos blaugranes. El potent tir d'El Zhar es va topar amb el cos de Roberto. Els minuts finals del primer temps van significar l'aparició estel·lar de Keylor Navas. I els arquers van adquirir major primacia en l'epíleg de l'encontre. Roberto va desactivar a El Zhar i, després a Babá mentres que Keylor Navas va extraure unes manoples prodigioses després d'un cabotada d'El Arabi. Amb el partit que pareixia abocat a la igualada va sorgir Piti per a emmudir al Ciutat.