Valdo va patir en les seues carns una d'eixes típiques històries d'amor i de desamor que ben sovint es mantenen en la disciplina del futbol; principalment durant els caps de setmana. L'interior, un assot de Déu per al Màlaga durant la totalitat del partit, va dibuixar en sengles ocasions dos malabaristes escorços per a connectar amb el baló, en acció aèria, tractant de superar a Arnau. En els dos casos ho va aconseguir encara que va topar amb l'esquadra i el travesser per a desfici d'un col·lectiu que va mostrar més arguments que el reflex final d'un marcador que consigna la quarta derrota consecutiva. Eliseu va ser l'antagonista. Una vertiginosa diagonal va quedar tancada amb un potent tir que va travessar la malla de defensors disposats sobre l'arc de Manolo Reina. El futbol es comporta així. Les seues manifestacions no són sempre simètriques. El meta, en la seua màxima fatalitat, no va tindre temps per a materialitzar la resistència.
El baló va entrar pegat a la base del pal esquerre de l'arquer natural de Villanueva del Trabuco, província de Màlaga. Un colp contundent de l'atacant malagueny va ser suficient acabar amb un Levante vigorós i resistent que no es va rendir fins al definitiu juí final. La jugada del gol mereix una consideració. La diana va arribar amb Juanlu retorcent-se sobre la gespa en les proximitats de la porteria d'Arnau. En el seu intent per neutralitzar l'eixida diàfana de l'esfèric des de la defensa local, va rebre un fort colp que el va deixar estés davant de la mirada dels futbolistes locals, la mirada de l'àrbitre de la contesa i la mirada de la totalitat dels aficionats congregats en el majestuós Estadi de La Rosaleda. Succeïx que l'acció va acabar amb Eliseu festejant un tant providencial i amb el col·lectiu blaugrana. Ningú va ser capaç de parar l'encontre per una simple qüestió d'ètica.
El gol va confondre al Levante que fins llavors s'havia mogut amb decisió i frescor. L'esquadra que prepara Luis García marcava els tempos amb ofici i temperament. Va moure la partitura inicial el preparador llevantinista incloent un trivot amb Pallardó per davant de la defensa junt amb Sergio i Gorka Larrea. La llibreta de Luis García tractava d'ofegar la creativitat d'un Màlaga letalment i tremendament directe de migcamp cap avant. El Màlaga del primer tram de l'actual Lliga s'ha comportat com un equip de cares contraposades; els problemes en defensa es contraposen amb l'ardor guerrer que guia als atacants. És un bloc molt fiable quan l'esfèric sobrepassa la medul·lar per a situar-se en les proximitats amb la frontera de la porteria contrària. La primera consigna del preparador era neutralitzar eixe joc entre línies que caracteritza a l'atac blanquiblau per a agarrar desprevinguda a la saga. Desactivada eixa font d'alimentació, el Levante va adquirir un plus de placidesa sobre el camp encara que abans va haver d'aguantar les robustes arremeses locals.
S'esperava un despertar violent del Màlaga. Va ser durant el quart d'hora inicial. No obstant això, el Levante no va defallir, ni va perdre el sentit tàctic, ni la concentració que demandava el xoc i les singularitats de l'adversari. El Llevant va anar entrant en el guió del partit i va començar a rondar les voltants d'Arnau bàsicament perquè va tindre arguments per a dirigir el duel allà cap a on conjugava amb els seus interessos. Valdo va adquirir consistència i gravetat. L'atacant va resoldre amb raons la majoria de les accions protagonitzades. I va comptar amb l'ajuda de Caicedo. El davanter equatorià és un d'eixos jugadors que porta implícit el perill simplement que el baló entre en contacte Von les seues bótes. Pot paréixer que vegeta, però és capaç de mutar el sentit de la confrontació en un segon màgic. Caicedo va amenaçar l'estabilitat d'Arnau i va fregar el gol en una jugada circense que va premiar la fe de l'atacant davant de la falta d'enteniment entre la saga i l'arquer local.
El Levante eixia enfortit del debat suscitat entorn de la primacia del joc d'atac sobre la defensa i viceversa en funció de l'alineació presentada en cada cita. Va botar al verd de La Rosaleda més proveït sobre la línia de mitjans, però eixa vocació, a priori, més defensiva no li va restar ni intenció, ni pensament cada vegada que aguaitava pel perímetre defensiu blanquiblau. I cada mirada blaugrana sobre l'arc d'Arnau generava por i desassossec. La Rosaleda i el Màlaga van captar la contundència d'este missatge, però el futbol té els seus propis codis. I de vegades estes lleis són refractàries a la proposta i evolució dels partits. Potser ací residisca el seu encant i també el misteri que li acompanya. Valdo va xocar amb l'esquadra i Eliseu va canviar el paisatge del partit expeditivament. I en l'últim acostament del Levante Valdo, de nou, va tornar a estavellar-se amb el pal. Porca misèria.
Málaga CF: Arnau; Gámez, Weligton, Stadsgaards, Mtiliga; Portillo (Fernando, m.81), Sandro Silva, Apoño, Eliseu; Fernández (Quincy, m.46) i Baha (Edinho, m.46).
Levante UD: Reina; Venta, Ballesteros, Nano, Juanfran; Valdo, Pallardó, Sergio (Stuani, m.72), Juanlu (Xisco Muñoz, m.68); Gorka Larrea i Caicedo (Rubén, m.78).
Gols: 1-0, M.63: Eliseu.
Àrbitre: Iglesias Villanueva (Col.legi gallec). Va amonestar als locals Sandro Silva (m.45) i Eliseu (m.90) i als visitants Juanlu (m.10), Juanfran (m.50), Caicedo (m.65), Gorka Larrea (m.77) i Valdo (m.90).
Incidències: 25.000 espectadors.