Portal de Vallejo va tornar a Vallejo: memòria, futbol i ciutat

Una nova edició de Portal de Vallejo tenia lloc anit a la sala Ágora Vallejo de la Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana, un escenari carregat de simbolisme. I no només pel contingut de l'acte, sinó perquè l'actual seu federativa s'alça exactament sobre l'espai físic que va ocupar el Camp de Vallejo entre 1925 i 1968. Un retorn al lloc on tot va començar.

L'esdeveniment va ser inaugurat per Salvador Gomar, president de la Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana, qui va donar la benvinguda als assistents i va presentar un acte concebut com un viatge emocional per la història del Camp de Vallejo. Un recorregut que convidava a mirar enrere amb respecte, emoció i esperit crític. Si un aclucava els ulls i escoltava amb atenció, podia sentir encara el batec de Vallejo.

La conferència va estar dirigida per Emilio Nadal, responsable de l'Àrea de Patrimoni Històric del Llevant, i José Ricardo March, periodista, historiador i professor de Llengua i Literatura, que van articular un relat coral, documentat i ple de matisos sobre un dels espais fonamentals de la història del futbol valencià.

Vallejo i el sentit de la modernitat

Un dels primers eixos de reflexió va girar al voltant del significat de Vallejo per al Gimnàstic. “Vallejo conferia modernitat al discurs del Gimnàstic, un club que no va apostar amb rotunditat ni per la professionalització dels jugadors quan ja era un fet, ni per la competició de Lliga quan el futbol anava en eixa direcció”, va subratllar Emilio Nadal. No obstant això, el club sí que va tindre clar la necessitat de comptar amb un estadi en condicions que permetera generar ingressos a través de taquilles i socis, en una època en què no existien altres fonts de finançament.

En eixa mateixa línia, José Ricardo March va plantejar “l'escenari de Vallejo com l'evolució lògica després de les experiències en el Camp de La Soledad i en l'Stadium”. March va precisar que “el Camp de La Soledad estava tancat amb canyes, la qual cosa permetia accedir sense pagar, mentre que l'Stadium va ser una ubicació fallida per la seua localització i per les crescudes del riu Túria”.

Un estadi polièdric

Un altre dels punts destacats va ser la condició polièdrica de Vallejo, un recinte que va ser molt més que futbol. March va recordar que “en els anys quaranta, tots els actes i demostracions del Moviment Nacional es van produir a Vallejo”. L'estadi va acollir partits de rugbi, hoquei, ciclisme, carreres de bicicletes, handbol i bàsquet.

A més, a partir de 1931 (i fins a 1934), Vallejo es va convertir en canòdrom, una proposta impulsada per Luis Mingo, president del Gimnàstic, que va generar pingües beneficis per al club. March fins i tot va al·ludir a “una demostració d'un grup de cosacs en 1926”, exemple del caràcter multifuncional del recinte.

Vallejo i la fusió

El Camp de Vallejo també va ser analitzat com a epicentre de la complexa i controvertida fusió entre el Llevant i el Gimnàstic. “Vallejo va exercir com a esquer de la fusió”, va advertir Nadal. No obstant això, March va matisar que després de la guerra “en realitat Vallejo no estava en pitjors condicions que Mestalla o el Camp de La Creu”.

D'aquesta manera, el mite d'una fusió feliç —amb un Gimnàstic amb un bon camp i un Llevant amb un excel·lent planter de jugadors— es va anar desdibuixant. Nadal va aportar documentació vinculada a les JONS, conservada a l'Àrea de Patrimoni del Llevant, que adverteix de la expropiació del Camp de La Creu per part d'aquest organisme.

El desnonament i la compra de Vallejo

Un nou bloc de l'acte va abordar el desnonament de Vallejo en els primers anys cinquanta. “Hi havia una operació urbanística que es menjava l'estadi. València creixia cap a l'Eixample”, va explicar Emilio Nadal. “El pla parcial d'alineacions urbanes número 10 ja anticipava la construcció d'edificacions sobre el sòl que ocupava Vallejo”, va manifestar Nadal.

Com va recordar March, aquell episodi va concloure amb la compra de l'estadi per part del Llevant, gràcies a l'actuació d'Antonio Román i de diverses famílies amb un profund arrelament llevantinista que van avalar l'operació. Segons March, es va tractar d'una operació xifrada en uns sis milions de pessetes de l'època.

El final d'una etapa

“La supervivència de Vallejo estava en entredit”, va accentuar Nadal, raó per la qual van començar a sorgir moviments per abandonar el recinte a finals dels anys cinquanta. March va afegir que “els efectes de la riuada de 1957 i l'ascens a Primera de 1963 van propiciar que el club abordara definitivament l'eixida de Vallejo”.

L'ascens de 1963 va servir per a tancar l'acte. “Potser va ser un dels moments estel·lars de Vallejo”, va sostenir Emilio Nadal. March va reforçar la idea en assenyalar que les fotografies d'aquell fita reflecteixen el valor simbòlic d'un ascens llargament perseguit pel Llevant.

La trobada va concloure amb una taula redona en la qual els aficionats presents al Saló Àgora Vallejo van participar activament, prolongant el diàleg, la memòria i l'emoció en un lloc on, cent anys després, Vallejo continua bategant.