Hi ha partits que naixen des de l'ansietat i des de la necessitat més absoluta. I també hi ha partits que, noranta minuts després, moren dimensionant de manera categòrica eixes emocions. La tensió, l'angoixa i l'estrés es convertien en aspectes que anaven creixent i accentuant el seu contingut conforme se succeïa el desenrotllament de la confrontació sobre el verd del Ciutat. Se sabia que el duel en el feu d'Orriols estaria marcat per la pesadesa i per l'aflicció. S'enfrontaven dos adversaris que compartien espai geogràfic entre les tenebres de la classificació. La imatge era certament desoladora. Un s'agafava al cos de l'altre per a tractar d'eixir de la zona més pantanosa de la taula. Per davall s'albirava el precipici. La pretesa fuga d'un significava la caiguda de l'altre. Així són els partits en la Lliga BBVA, a pesar que la cronologia dels fets se situa en la desena jornada de la competició. Resta una immensitat per davant, però els duels comencen a caracteritzar-se per la inquietud. El Levante va elevar la seua autoestima després de conjugar amb el gol després de les dianes de Barral i Casadesús. Va ser contundent en l'àrea rival, però principalment va tindre una capacitat sorprenent de resistència i instint de supervivència després de la igualada de Zongo per a colpejar immediatament i esbossar un nou somriure.
Per a un equip deslluït és una notícia summament esperançadora per tot el que comporta des d'un prisma mental. El Levante arribava turmentat a una cita transcendent. La por podia materialitzar-se en algunes fases del combat. El seu expedient en el Ciutat era desolador després d'encadenar quatre derrotes consecutives i mantindre inalterable el seu currículum anotador com casolà. No hi havia espai per a la confusió. Un nou esvaró podia ser letal més per les sensacions derivades que per la profunditat del curs. El grup de Lucas Alcaraz s'enfrontava a un d'eixos encontres, subratllats d'inici, que emfatitzen de manera superlativa el valor de la victòria. I sobra significar que la cotització del triomf va superar l'import quantitatiu que comporta. Per a un col·lectiu àvid de netejar el seu cap d'impureses després d'un alba demolidora, caldria ressaltar tot allò que s'ha succeït en el verd; des de la diana de Barral fins al gol de Casadesús que va concloure un debat que pareixia reobrir Zongo després de l'empat generant un infinitat de temors.
No és fàcil botar al verd en eixe context tan abrasiu per a abstraure la ment d'eixos pèssims condicionants i desposseir-se de totes les pors que li han anat acompanyant des del naixement de la Lliga. I el Levante ho va fer front a un Almeria atrevit. I no és senzill quan circumdes per la foscor. En certa manera, el bloc que prepara Lucas Alcaraz va tractar de recuperar una vella identitat que li va guiar fins cotes extremes. El gol de Barral va denunciar esta tendència. El Levante va penalitzar un error de l'Amería. No és una situació nova per estes llars. Era el Levante qui antany sabia castigar amb tanta virulència al seu contrincant. Era un equip capaç d'entrar en ebullició en un instant encara que eixe reflex no tinguera relació a l'esdevindre de l'encontre. Pape Diop va escurar un baló i va introduir a Barral en el pròleg del gol amb un passe en profunditat que l'atacant va aprofitar soltant un fuetada que va cegar al meta almeriense. A eixes altures de la confrontació, la possessió era per a l'Almeria, el gol granota. El Levante es va acatxapar darrere buscant projectar-se amb velocitat. Dos línies molt marcades amb Barral i Casadesús uns metres per davant.
El gol va demostrar que el col·lectiu granota no necessita dominar la medul·lar, ni tampoc presentar-se en multitud d'ocasions en l'àrea del seu adversari per a manar en el marcador. Eixe perfil no era desconegut a Orriols. El gol va esperonar al Levante que va tornar a plantar-se en l'àrea forana per mediació de Barral. Amb avantatge, el grup blaugrana va tractar de relentizar la cita i de bloquejar a l'Almeria. I no li anava malament. No obstant això, Francisco va moure la banqueta en busca d'una marxa més. El Levante es va tornar sobre si mateix a la caça d'una contra que poguera dinamitar el partit. No obstant això, la tensió va començar a palpar-se. Era una victòria superlativa que calia mantindre en el cas del Levante o revertir segons el seu contrari. L'Almeria creixia amb l'aportació de Wellington i l'entrada de Soriano i d'Hemed.
El jugador brasiler es va apegar el baló al peu. Estava extramotivat de tornar al Ciutat amb una altra camiseta. Res més botar al verd es va trobar un baló sense amo en el cor de l'àrea granota que va traure la rereguarda estirant èpica. La por podia palpar-se. El partit es disputava en eixa zona on adquirix primacia la defensa local i els davanters visitants. La imatge revela les intencions dels dos grups. El nivell d'exigència va augmentar I Zongo va entrar pel segon pal per a reblar un servici de cantó. Es va recompondre el Levante amb un llançament de Gavilán que va escopir el pal i va orientar a gol Casadesús amb un subtil toc. Wellington va silenciar el feu d'Orriols en l'últim minut, però a l'Almeria no se li dóna res bé posicionar-se sobre el Ciutat en Primera Divisió.