Set setmanes. No es tracta d'al·ludir a la cabalística que definix al número set per més que eixe dígit es presente com un número màgic i místic i per a la Bíblia siga sinònim de perfecció i presagi de l'orde més absolut. I estiga relacionat amb la figura de Déu. Es tracta de presentar un cicle que també irradia màgia i magnetisme, que ha permés al Levante mantindre la condició d'invicte en el marc de la Primera Divisió, fixar un nou registre en eixe espai tan hostil desviant del seu camí a la pèrfida derrota. Pareix del tot inqüestionable l'enorme cabal d'emocions desenrotllades en eixe espai tancat de l'actual cronologia de la competició de lliga. Per descomptat que no és un número més. Ni un període menor.
Eixa seqüència va nàixer immediatament després de l'obligat compromís de Lliga que va portar a les hosts blaugranes fins a posicionar-se sobre el feu del Santiago Bernabéu propietat del Real Madrid en un dissabte plujós del passat mes de febrer. Aquell xoc, resolt amb una funcionarial victòria de l'esquadra que prepara Mourinho, potser més pendent de la seua immediata batalla en la Lliga de Campions, que en el propi solc del Levante, va delimitar un abans i un després, almenys pel que afecta la vida quotidiana de la institució granota com a arrendatari de l'univers de la principal categoria. Va ser un senyal focal. L'arrancada d'ordenament distint. La derrota es va convertir en el golfo sobre el qual va girar una metamorfosi radical. Els efectes de la primavera van arribar amb antelació sobre la data prevista. El Levante va rugir davant de l´Osasuna de Pamplona a Orriols en la setmana següent esborrant del seu rictus l'empremta de la decepció anterior.
No va ser una victòria més. L'escuderia de Luis García ancorava les cimbres d'una etapa efervescent que li ha permés conquistar quinze dels vint-i-un punts disputats. Hi ha un nexe comú que unifica el serial de partits. Potser amb l'excepció del duel davant de l'Espanyol, un aspirant a ingressar en la competició europea, baix l'influx dels murs protectors del Ciutat de València, la resta dels enemics mantenien una estricta i absoluta correspondència amb el Levante. Es presentaven partits aspres entre iguals en la classificació. El sentit de la victòria dimensionava en molt la mateixa consecució del valor dels punts. Mantindre incòlume les emocions i amortir l'ansietat que sol generar eixe tipus de cites pareixia una condició sine qua nom per a la resolució del perfil dels partits que el calendari proposava.
Des d'eixa perspectiva, caldria accentuar la saviesa mostrada pel grup que conduïx Luis García. I el seu reeixit posicionament. La successió de triomfs davant d´Osasuna, Espanyol, Deportivo de La Corunya i Màlaga es corresponen amb l'igualat davant de la Real Societat, Mallorca, Racing de Santander. El Levante post confrontació davant del Real Madrid, jornada vint-i-quatrena, detenia la dessetena posició en la taula amb vint-i-quatre punts. La cota del descens la marcava el Real Saragossa amb vint-i-tres, seguit per l'Almeria amb vint-i-u i el Màlaga amb vint. Les divergències són notables, màximament si s'emfatitza el temps present.
El Levante que va extraure una meritòria igualada davant del Racing a Santander, jornada trenta-unena, ocupa el desé escaló en la taula amb trenta-nou punts i distància el temut descens en nou, seguint el llindar que establix el Màlaga. El cicle no ha passat desapercebut en els mitjans futbolístics. El Levante dinamita la banca. I l'arrel capitalista del futbol. Tot el país ressalta l'autèntica gesta que està verificant sobre la gespa una societat que competix amb dignitat i amb cor amb l'espasa de Damocles que suposa l'assumpció d'un dels pressupostos més exigus de la divisió. Hi ha un dada reveladora. L'Hèrcules, pròxim contrincant, triplica el pressupost granota.